Què en pensem?

Aquest és l’espai d’opinió d’Arran Sant Cugat. Hi pots trobar articles escrits per membres del col.lectiu i diverses aparicions als mitjans locals.

4.000 pisos buits a Sant Cugat

Joan Cabases

A Sant Cugat, el segon municipi amb la renda per càpita més alta de tots els Països Catalans, s’hi estan veient iniciatives per garantir un dret tan bàsic com és el de l’habitatge.

D’una banda tenim el projecte de 6 Claus, que, recordem, va néixer a partir de l’okupació de sis habitatges abandonats propietat de l’Ajuntament. El projecte té com a objectiu principal crear un precedent de masoveria urbana a Sant Cugat. És important fer veure als propietaris que poden sumar-se a aquesta opció.

6 Claus continua endavant i, més enllà de mantenir les negociacions amb l’Ajuntament (amb el Col·lectiu Sostre Cívic com a mediador), es centra actualment en arrelar-se a la Floresta. Han celebrat recentment la primera de les diverses reunions obertes que tenen previst fer amb l’objectiu de recollir les sensacions dels veïns i es vol, sobretot, tenir una utilitat real al barri.

De l’altra hi ha la PAH de Rubí, amb la seva incansable acampada davant la seu de CatalunyaCaixa al carrer Villà, que arriba a dia d’avui a la seva 63ena jornada de forma ininterrompuda. La gent concentrada, que demana la dació en pagament per una vintena de casos i que acumula ja cinc multes per part de la Policia Local de Sant Cugat, va assistir a l’últim ple de l’Ajuntament per reclamar-les. La resposta que van obtenir, malauradament, va ser purament burocràtica i mancada d’empatia. Ara les reclamaran legalment i, mentre l’administració local manté una actitud passiva molt eloqüent, la PAH va recollint suports populars. Tant morals com econòmics, com és el cas de la cafeta que l’altre dia va organitzar-se al Casal Popular La Guitza.

Iniciatives ciutadanes com aquestes deixen clara una cosa, i és que les polítiques d’habitatge que s’estan duent a terme no compleixen amb les necessitats de molts santcugatencs. A diferència d’altres ajuntaments, el nostre no sanciona els pisos buits. Ha manifestat la intenció d”obrir un procediment d’expedient contradictori’ a tres entitats bancàries que podrien estar acumulant una quarantena de pisos buits a Sant Cugat fora de la Llei del dret a l’habitatge, però sembla evident que aquesta, fins i tot en el cas d’aplicar-se i de traduir-se en alguna cosa, és una mesura molt pobra que no soluciona res.

Raül Grangé, regidor d’Habitatge a l’Ajuntament de Sant Cugat, va dir al gener en declaracions a Cugat.cat que a la nostra ciutat ‘hi ha entre 200 i 300 pisos buits’. Assegurava, a més, que aquesta solia ser una situació transitòria, ja que sempre tornaven a ser ocupats ràpidament. Aquesta xifra, no obstant, podria estar molt lluny de ser real, tal com ens alertava Josep Cònsola, ponent de la xerrada organitzada aquest cap de setmana per Arran Sant Cugat, ‘Jovent i lluita de classes’. Qualsevol persona amb accés a Internet podrà comprovar-ho en un moment.

N’hi ha prou amb visitar el web de l’Idescat. Allà, si mirem les dades referents a l’habitatge al nostre municipi, hi trobarem que hi havia, l’any 2011 (i a falta de que es publiquin dades més actuals), un total de 33.336 habitatges. D’aquests, 29.641 estaven oficialment habitats. Fent un càlcul ràpid, doncs, veurem com a Sant Cugat hi havia, fa ben poc (i probablement no haurà pogut canviar de forma substancial), una xifra propera als 4.000 pisos buits. I potser podríem anar més enllà, ja que a la mateixa font hi trobem que més de 1.500 pisos consten amb un règim d”Altres formes’ que, a la pràctica, possiblement impliqui que estiguin deshabitats.

Però quedem-nos amb la xifra dels 4.000 pisos buits, que ja és prou decebedora i que ja es distancia suficientment del que ens reconeix el nostre regidor d’Habitatge. Mentre les administracions segueixin mirant cap a una altra banda, posant excuses o allargant ‘diàlegs’ (l’art que massa vegades permet als bancs seguir desnonant i enriquint-se a costa del patiment de la ciutadania mentre les solucions de facto no arriben), tocarà seguir traient-nos les castanyes del foc entre nosaltres. Tot el suport a 6 Claus i a la PAH.

Notícia al Cugat.cat

 


 

El 9N i el 10N

Joan Cabases

Hem de felicitar-nos per haver-ho fet possible. A Catalunya són 2.305.000 les persones que han participat del 9N, amb uns resultats del 81% a favor del ‘sí-sí’, un 10% pel ‘sí-no’, i un 4,5% pel ‘no’. Aquí a Sant Cugat, les xifres parlen de 32.130 votants, amb un 82% pel ‘sí-sí’, un 12% de ‘sí-no’ i menys d’un 3% pel ‘no’. Uns vots i uns votants que hem de considerar com un desafiament a l’Estat, si tenim en compte tota la pressió per deslegitimar el procés que s’ha exercit de forma bruta des de l’estat espanyol.

I és que el govern espanyol hi havia posat tot l’aparell en contra i pot fer-se una enumeració de fets que a tots ens seran coneguts. Per començar, prohibició de la campanya oficial per la consulta i, en canvi, campanya anticonsulta governamental amb tots els seus mitjans afins col·laborant en la causa molt agressivament. Seguidament, prohibició a utilitzar infraestructures i serveis i prohibició d’utilitzar el cens. Per últim, amenaces jurídiques a institucions i persones i exhibició policial i militar els dies previs. I sí, malgrat tot, dos milions tres-cents cinc mil catalans i catalanes han desobeït el règim, s’han mobilitzat i han anat a posar un vot a l’urna.

Lluny de deixar-nos enlluernar per l’excepcionalitat dels fets, però, ara toca seguir al peu del canó i tenir en compte que encara no ens hem mogut de lloc ni hem trencat amb res. Seria una llàstima que la determinació i la il·lusió de tantes persones, no sols en el 9N sinó ja d’antic, acabessin sent el pretext perquè el govern convergent canalitzés la situació per obrir un procés de negociació amb un estat espanyol que, com deia diumenge nit en Quim Arrufat, ‘ha perdut tota autoritat política i moral sobre Catalunya’.

I per fer-ho haurem de seguir mobilitzant-nos i alçant la veu al carrer. Desobeint. No s’hi val en confiar el futur del nostre poble a líders polítics absolutament allunyats de les nostres raons i interessos esperant que el dissenyin al nostre gust. Cal seguir fent pressió als governs d’aquí i d’allà per quan arribi el previsible dia en què CiU digui ‘fins aquí hem arribat’, siguem capaços de no donar per bo res que no sigui la independència. Que quedi clar que la nostra aspiració és la d’autogovernar-nos i deslliurar-nos d’un estat com l’espanyol, tolerant amb el feixisme i que no aprecia la pluralitat de nacions que l’integren. I no permetre dubtes ni idees ambigües als teòrics líders institucionals del procés. Com el que deia la presidenta del Parlament Núria de Gispert: ‘He votat ‘sí-sí’ perquè a Espanya s’adonin que volem un canvi’. Un canvi? No. Volem un estat català. I si la cosa anés de canvis no en seria només un.

En qualsevol cas, tampoc no seria gaire engrescador l’estat que poguessin construir la gent de CiU de cara als interessos populars. En sobren les mostres a nivell de Principat i de Sant Cugat, i en aquest sentit voldria aprofitar l’ocasió per denunciar uns fets absolutament vergonyants ocorreguts aquesta mateixa nit al nostre poble. La PAH de Rubí, que porta concentrada set setmanes davant la seu de CatalunyaCaixa al carrer Villà demanant la dació en pagament per una vintena de famílies, ha estat brutalment desallotjada per part dels agents antiavalots de la seu bancària de l’avinguda Torreblanca que ocupava ahir per primer dia. Després de que el col·lectiu hagi rebut cinc multes a 375 euros cadascuna per part de la policia local, cinc furgons de la BRIMO s’han presentat a l’ocupació per fer fora a 13 persones pacífiques que lluiten pel dret a l’habitatge. Mossos traient les porres, colpejant ciutadans i periodistes i arrossegant gent gran per terra fins a fer-los fora al carrer. A dos quarts de dotze d’un dilluns. S’ha de ser molt miserable. Els Serveis d’Emergències Mèdiques van haver d’atendre fins a cinc persones per contusions i atacs d’ansietat, i tot davant de desenes de persones que s’hi van aplegar en suport dels ocupants. En aquestes ocasions, per molta ràbia que faci, convé recordar que CatalunyaCaixa va ser rescatada amb 14.000 milions d’euros, dels quals 12.000 milions es donen per perduts. I que va ser presidida per un conciutadà santcugatenc il·lustre, el socialista Narcís Serra.

Davant d’aquests fets, cal donar tot el suport a la gent de la PAH Rubí, que seguirà amb la concentració del carrer Villà, i a les famílies en procés de desnonament. Cal condemnar l’actuació policial i exigir que s’aturin els desnonaments, cal exigir la dació en pagament per la vintena de casos en procés i cal exigir que l’Ajuntament de Sant Cugat, el mateix que amb el seu silenci permet que capítols com aquest tinguin lloc al nostre poble, aixequi les cinc multes a les persones de la PAH.

Per aquest motiu i per molts d’altres, no ens els creurem mai quan facin la cantarella del ‘junts avancem més i avancem millor’. Tindrem present que ho diuen pensant en el bé propi i no en el bé comú, que el seu projecte no és el nostre i que després d’un 9N sempre ve un 10N. I ni ens deixarem prendre aquesta ocasió per canviar moltes coses ni els hi comprarem la moto, perquè sabem de quin bàndol estan. Unitat política amb les elits explotadores per a fer possible referèndums i consultes, en un escenari excepcional, d’acord. Però per a res més. Per dignitat, unitat popular.

Opinió al Cugat.cat


 

Les dones movem el món. Ara l’aturarem!
Laia Baró
Sóc alumna, estudiant, filla, germana, militant… Però per sobre de tot, sóc dona.
Això que per a molts pot semblar un fet poc significatiu m’ha condicionat, de la mateixa manera que a totes les dones, a pensar, actuar i encarar els problemes d’una manera determinada. Ni bona, ni dolenta, simplement l’esperada.Ser sensible, educada, pacient, afectuosa, tendra, no apujar mai el to de veu, anar arreglada, cuidar la família i els amics, cuinar, netejar, planxar…

Tot queda perfectament emmarcat dins d’aquest sistema patriarcal injust que s’alimenta de les desigualtats entre gèneres. I tot està bé.

Però encara hi ha més, decideixen sobre els nostres cossos, la nostra capacitat reproductiva, la nostra sexualitat i les nostres vides. Ens hem de conformar amb sous més baixos tot i fer la mateixa feina que un home. Hem de poder compaginar el món laboral i la família, i tot això amb un enorme somriure i unes sabates de taló. I ningú ens demana la nostra opinió, ni tan sols s’escolta a qui la intenta donar.

Per això, és tan important la lluita feminista. No podrem combatre totes aquestes injustícies si no ho fem juntes, lluitant col·lectivament pels nostres drets. Per tal que, d’una vegada per totes, es posi les persones al centre i no pas a les grans empreses i als mercats.

Cal dir, que no estem soles en aquesta lluita, tenim l’herència d’un grapat d’anys d’història i de mobilitzacions. De totes les àvies i les mares que ja van fer camí abans que nosaltres.

Aquí a Sant Cugat hi ha organitzacions i col·lectius feministes com Hora Bruixa (col·lectiu de dones feminista i revolucionari) que treballen dia rere dia per reivindicar el paper que tenim les dones dins la societat i fer d’aquest un món més just.

El passat 22 d’octubre milers de dones van sortir al carrer en una jornada de lluita intensa per caminar juntes cap a una vaga de totes. Per demostrar que mica en mica es fa més gran la resposta.

Perquè ja n’estem fartes. Perquè ja en tenim prou. Perquè les dones movem el món. Perquè ara decidim aturar-lo!


Sort de vosaltres

Joan Cabases

Recordo l’11 d’octubre del 2012, quan molts estudiants catalans vam fer vaga i vam manifestar-nos pels carrers de Barcelona i d’altres ciutats del territori. Aquell dia protestàvem contra l’augment de taxes universitàries i denunciàvem la pèrdua de qualitat del sistema universitari i la seva privatització creixent.

Aquella fou una jornada combativa d’entre tantes altres que afortunadament hi ha hagut i hi haurà, sobre educació i altres temàtiques. A aquestes manifestacions de vegades s’hi assoleixen els objectius i d’altres no; de vegades s’hi va acompanyat d’algunes amistats i d’altres sol; de vegades s’hi apleguen autèntiques aglomeracions i d’altres menys persones del que s’esperava. Però per a molts dels qui voldrien canviar l’ordre de les coses, aquest tipus de convocatòries constitueixen una de les poques ocasions per sentir-se capaços d’incidir en les polítiques que s’exerceixen sobre tots nosaltres. I per a alguns, limitar la praxi dissident a secundar vagues i manifestacions (d’altra banda, absolutament necessari) els pot ser insuficient. La impotència i la indignació com a símptomes poden tenir el diagnòstic de la necessitat i el desig de fer un pas endavant en l’activitat política.

I aquest pas arriba el dia en què, posem per cas, es decideix formar part d’una assemblea de joves. Probablement un punt d’inflexió a la vida d’una persona que ben aviat considerarà un encert: quedaran enrere les inquietuds socials i polítiques massa sovint diluïdes en no-res i la impotència, ni que sigui parcialment, podrà veure’s transformada en ràbia positiva. Per endavant, la participació al si d’un espai crític i de confiança on la feina feta és formació i on la militància és un gran exercici col·lectiu. D’un projecte compartit que dóna la possibilitat de portar una vida un xic més coherent amb un mateix. D’una ocupació voluntària que treu hores a família, amics i parella però que, vés a saber per què, t’acaba donant més del que tu li dediques.

Desconec si també ens hauríem decidit a militar si visquéssim en uns Països Catalans plenament lliures, socialistes i feministes. Però no és el cas, i justament la nostra activitat política de base té com a motor principal el rebuig que ens genera la trista, il·lògica i gens humana societat en què vivim, controlada per un selecte grup de males persones (perquè pot dir-se més gruixut, però no més clar) que fan i desfan emparades per la impunitat i pel ‘sistema econòmic que ha fet avançar més a la humanitat’. Que s’atreveixin a dir-ho a la pobra gent d’algun dels molts països saquejats per grans multinacionals. Democràcia i capitalisme mai podran ser bona parella de ball.

Però per canviar-ho tot comptem amb el més preuat dels patrimonis, que som nosaltres mateixos, vosaltres. Vosaltres i la vostra intel·ligència, el vostre entusiasme i la vostra força. Vosaltres i allò que us mou, perquè mai ningú lluita per res quan a darrere no hi ha esperança en aconseguir-ho. Vosaltres i la vostra consciència, que és on sempre comença tot canvi. Vosaltres i la vostra solidaritat, que fa germanes a tantes lluites.

I guanyarem. Guanyarem perquè no n’hi ha una altra. Perquè és el procés natural després de segles d’opressió nacional que s’ha demostrat insuficient per batre’ns. Perquè algun dia el sentit comú s’imposarà i l’economia estarà al servei de les persones. Perquè aviat aconseguirem que als nostres centres educatius públics, laics, gratuïts i de qualitat s’hi ofereixi una educació allunyada de les relacions socials patriarcals i abusives. I perquè a diferència d’altres, tenim la sort de poder defensar les nostres causes honestament, amb la serenor i la fermesa que atorguen el convenciment i l’experiència, mil vegades repetida, que això o ho fem nosaltres o no ens ho farà ningú, i que o es fa entre totes o no es fa.

I es farà. Sort de vosaltres

Opinió al Cugat.cat

 


Abans esclaus, ara sense papers

Marco Simarro

Sabíeu que Joan Güell i Ferrer, a més de ser economista i industrial es guanyava bona part del sou amb el mercadeig d’esclaus? També era president del Cercle Hispà Ultramarí que es va destacar per les seves campanyes contra l’abolició de l’esclavitud i contra la independència cubana.

Sabíeu que Antoni Lopez i Lopez també estava vinculat al mateix cercle alhora que a la Lliga Nacional des d’on es defensaven els interessos colonials i es promovia l’esclavitud? Ell també es dedicava al mercadeig d’esclaus. I sabíeu que el General Joan Prim i Prats va ser el principal repressor de les lluites per l’abolició de l’esclavitud mitjançant l’aplicació del Codi Negre?

És cert que tots ells són personatges històrics però el fet curiós resideix en que els mantenim presents com a figures icòniques catalanes en monuments i carrers arreu de les ciutats de Catalunya. En aquest sentit, entenc que caldria revisar a qui ens devem o qui mereix segons quins monuments i que, ja posats, no caldria canonitzar Cristòfol Colom com a català del mil·lenni.

Avui dia les coses són ben diferents. Tot i així, encara hem de suportar l’incomprensible existència de presons degradants i inhumanes per a persones sense papers: els mal anomenats ‘Centres d’Internament d’Estrangers’ (recomano veure el vídeo ‘Sobren raons’). És indignant veure com milers de persones innocents segueixen tancades i maltractades i, al mateix temps, el President de la Generalitat, Artur Mas, enarbori a Martin Luther King en els seus discursos per motivar les mobilitzacions per la independència.

Una independència que, de ser absolutament capitanejada per CiU, ens durà a ser un nou estat membre de la Unió Europea que, al seu torn, també té una legislació molt clara respecte a la immigració: la Directiva de Retorn. Aquesta dictamina que els immigrants il·legals, inclosos els menors d’edat, poden ser detinguts durant 18 mesos en CIEs per després ser deportats de manera forçada al seu país d’origen. A més d’això, estremeix la crua contemplació dels governants vers la cara més dura del Mediterrani i d’altres fronteres europees on han mort prop de 18.000 persones des del 1993.

En aquest procés cap a la independència vull creure que som molts i serem encara més els que pretenem canviar la realitat de dalt a baix. Que no renunciarem a millores socials davant d’agents polítics als quals poc els importa la sobirania popular. Que no renunciarem a construir una societat més lliure i justa. I que lluitarem incansablement pels drets de tots i totes en contra d’aquest sense sentit que anomenem capitalisme.

Opinió al Cugat.cat

______________________________________________________________________________________

L’esperit del 13D

Albert Artigas
El 13 de desembre de 2009, els i les santcugatenques vam votar a favor de la independència en una de les 166 consultes populars que es van celebrar aquell dia i que van suposar la primera onada de votacions després de la històrica consulta d’Arenys de Munt. Sant Cugat va convertir-se aquell dia, gràcies centenars de voluntaris i voluntàries, en la ciutat més gran del Principat en exercir el dret a l’autodeterminació.Recordo que aquell dia la plana major de Convergència, tot i haver-se mostrat favorables a la consulta, contemplaven la jornada tot fent el cafè en un bar prop del Club Muntanyenc, punt principal de vot de la ciutat. Ens trobàvem en la primera gran explosió d’allò que avui anomenemprocés de sobirania, quan el seu protagonisme requeia de forma exclusiva sobre la mobilització popular i la voluntat ferma de milers de persones de decidir lliurement el seu futur.Ha passat gairebé un lustre des d’aquell 13 de desembre. Durant aquest temps hem estat testimonis de quatre onades més de consultes populars, tres mobilitzacions massives i, per últim, del compromís del Govern per realitzar una consulta sobre la independència – aquest cop una de debò – el proper 9 de novembre. La via autonomista sorgida del pacte del 78 es troba morta i enterrada des de fa temps.Ara bé, el paper protagonista que en un inici quedava reservat al poble mobilitzat als carrers l’ocupen ara institucions i partits que no tenen ni la capacitat ni la intenció de desobeir la legalitat espanyola per fer que aquest arribi definitivament a bon port. Dit d’una altra manera, penso que la consulta no es farà si ha de dependre de l’executiu convergent i els seus aliats. Les declaracions incertes de Joana Ortega i Mercè Conesa a RAC1 fa uns dies en són una prova clara.

Si volem votar el proper 9 de novembre cal que tornem a invertir el centre de gravetat del procés i reivindiquem novament l’esperit del 13D. Cal que omplim els carrers de lluita i desobediència els propers dos mesos per superar les lleis espanyoles i evitar per tots els mitjans qualsevol intent de formalitzar un nou pacte amb l’Estat. Jo, per si de cas, ja preparo un pla alternatiu pel 9N: ahir vaig assabentar-me que el mateix diumenge els cinemes del centre passen la nova pel·lícula deBola de Drac en el marc del nou cicle de cinema infantil. Veurem què passa.

Opinió al TOT Sant Cugat

_______________________________________________________________________________________________

6 Claus per la masoveria urbana

Marco Simarro

El passat diumenge el col·lectiu 6 Claus va fer pública l’ocupació de les sis ‘cases dels mestres’ al barri de la Floresta, al costat de les pistes de Can Llobet. L’objectiu principal d’aquest col·lectiu és negociar amb l’Ajuntament per provocar un precedent de masoveria urbana a la ciutat. Sis són les cases però sis també poden ser les bones raons per les quals s’impulsa aquest projecte:

Primera, perquè són necessàries més vies d’accés a l’habitatge i cal obrir un nou ventall de possibilitats fora de la lògica habitual dels contractes de compra o lloguer. Hem de tendir a models d’habitatge més inclusius i cooperatius.

Segona, perquè existeix un projecte per la masoveria urbana engegat des de fa temps pel consistori i no es materialitza cap contracte i, per tant, és necessari trobar solucions amb més rapidesa.

Tercera, perquè no volem una ciutat elitista que exclogui part de la població ja que tenim els preus de lloguer i de compra més alts de l’Estat. Joves i no tan joves volem seguir vivint al nostre poble i ens neguem a haver de marxar.

Quarta, perquè és necessari crear un precedent que engegui una via alternativa d’accés a l’habitatge. És a dir, provocar el primer cas de masoveria urbana a la ciutat pot motivar molts particulars a inscriure-s’hi.

Cinquena, perquè existeix l’espai idoni per dur a terme aquest projecte: sis cases de titularitat pública i, per tant, està en mans de l’Ajuntament afavorir l’entesa per la culminació d’aquest primer contracte.

I, sisena, perquè és un projecte que sorgeix des de la societat i té el suport de diversos col·lectius i veïns. Aquest fet escenifica que la ciutadania s’acciona quan, des de l’administració pública, no es concreten solucions a les demandes socials que el temps torna legítimes i necessàries.

Amb tot, existeixen d’altres raons que també són vàlides, tot i així, entenc que aquestes sis són clau per entendre el procés pel qual s’engega aquest projecte en favor de la masoveria urbana.

______________________________________________________________________________________

Jo també sóc bruixa

Marco Simarro

Hem de celebrar que, el passat dissabte, el col·lectiu de dones feminista i anticapitalista Hora Bruixa es va presentar formalment després d’unes quantes aparicions al municipi durant el darrer any. La necessitat imperant d’enfortir la lluita feminista dins la conjuntura actual és l’espurna que engega aquest projecte.

Ara bé, no són només les dones qui s’han d’organitzar per combatre el sistema de valors patriarcals, és cabdal i necessari que els homes també prenguem part activa en aquesta lluita. Autodenominar-se feministes i compromesos sense involucrar-se fa un flac favor a la causa feminista i a la igualtat de gènere, a més d’escenificar i estendre una actitud conformista i negligent. Els homes hem de comprendre que, inscrits en els paràmetres ideològics del patriarcat, som part constitutiva, en major o menor mesura, de l’opressió a les dones. No cal arribar a la violència física perquè es visualitzin les desigualtats entre gèneres. Expressions i actituds normalitzades (des de comentaris a acudits) que infravaloren a les dones en qualsevol grup d’individus, també és violència de gènere.

És per això que els homes hem de prendre consciència del paper que juguem i dels privilegis que ostentem, encara que sigui de manera inconscient. Cal comprendre que els rols adjudicats als gèneres són meres construccions socials associades de manera barroera als trets innats i/o genètics de cada sexe. I cal entendre, doncs, que els rols juguen un paper clau en la conducta que adquireixen les persones. Amb tot, el següent pas lògic seria desempallegar-se de qualsevol actitud masclista per mínima que pugui semblar. Cal desfer-se dels privilegis socials que tenim pel sol fet de ser homes tals com: ser reconeguts sense gaire esforç (que provoca menystenir l’opinió femenina), copsar els espais de debat amb el to de veu i les formes (en detriment de la participació de les dones) o la inoperància en les activitats de la llar, entre molts d’altres. L’aparició d’Hora Bruixa a Sant Cugat és una molt bona notícia en general i, en concret, per a tots aquells que treballem per transformar la societat des de baix a l’esquerra amb una òptica feminista. És un tema que sovint genera controvèrsia, fins i tot en col·lectius rupturistes, i la perspectiva d’un grup de dones és molt enriquidora i necessària si volem deconstruir els rols associats al gènere masculí alhora que tombar l’hegemonia cultural del patriarcat.

Notícia al Cugat.cat

_______________________________________________________________________________________

Emancipació i joves: un altre oxímoron a Sant Cugat

Marco Simarro

Sobre la problemàtica de l’habitatge i l’emancipació juvenil vam parlar a l’última taula rodona organitzada per Arran Sant Cugat al Casal Popular La Guitza. Justament perquè entenem que és una qüestió cabdal en la vida de qualsevol individu i que queda generalment relegada a un segon pla.

A més, el fet que estigui tan assumit i interioritzat que l’habitatge sigui un producte més amb el qual comerciar, genera la idea que ens l’hem de guanyar o que l’hem d’aconseguir amb molt d’esforç i sacrifici, i no pas que sigui un dret fonamental accessible a tothom. Amb tot, el problema es fa més gran si dirigim l’enfoc al nostre municipi, el de les excepcions elitistes. Si la tendència és que els preus del lloguer baixin o s’estableixin, a Sant Cugat pugen. Ara per ara, som el vuitè municipi amb la mitjana de lloguer més elevada de l’Estat Espanyol amb 9,93€ per metre quadrat. Del preu de compra més val ni parlar-ne.

Per tot això, i per la necessitat imperant de trobar alternatives, vam convidar al debat, en primer lloc, a un membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell per a que ens oferís el seu punt de vista sobre com treballen el dret a l’habitatge; en segon lloc, a un membre de l’associació Sostre Cívic, la qual promou l’accés a l’habitatge mitjançant els Models de Cooperatives d’Ús; i finalment, una persona del món de l’okupació, que l’entén com una via d’emancipació alhora que d’agitació política. La precarització i la indefensió que patim els joves en els llocs de treball, l’augment de l’atur i la concepció de l’habitatge com a una eina més al servei de l’explotació, són alguns dels impediments que ens trobem els joves quan volem marxar de casa i emancipar-nos. És, doncs, absolutament necessari que anem a l’arrel dels problemes, construïm les nostres pròpies alternatives i exigim els drets bàsics de les persones.

_____________________________________________________________________________________

Lliçons

Albert Artigas
El divendres 14 de març, al Casal Popular La Guitza vam tenir el privilegi de comptar amb el testimoni de tres dels treballadors que des de fa més de cinc mesos protagonitzen una vaga indefinida a la planta que té l’empresa Panrico a Santa Perpètua. Van explicar-nos de primera mà l’experiència viscuda, però sobretot ens van donar un seguit de lliçons interessants que penso que val la pena recollir.Vam aprendre que per vèncer la injustícia la millor arma de què disposa la classe treballadora és l’organització i la lluita. Ens vam convèncer que la batalla que manté la plantilla de Panrico contra la seva patronal travessa els límits de la planta i forma part, en definitiva, d’una guerra pel dret al treball digne de la qual tots en formem part. Ens van explicar que “la revolució surt del cor, i no pas de la boca per viure d’ella”, en clara referència a determinats polítics i dirigents sindicals.Després d’una hora de conversa amb els companys de Panrico vaig quedar-me amb la sensació d’haver après molt més que en qualsevol classe de la universitat o després de llegir molts llibres. Perquè hi ha coneixements que ni acadèmics ni intel·lectuals són capaços de transmetre; i lliçons de dignitat que només podem captar a través dels seus protagonistes. La de fa dos divendres va ser, sens dubte, una d’aquestes lliçons. La de les persones que, dia rere dia, presenten batalla als poderosos en favor dels drets de tots i cadascun de nosaltres.
Opinió al TOT Sant Cugat

___________________________________________________________________________________________

La gran estafa santcugatenca

Marco Simarro

No es tracta d’una pel·lícula de Hollywood però podríem fer una adaptació dels ‘fets reals’ i, com a mínim, passar-la al cinema a la fresca, just ara que comença a fer bon temps. Bromes a part, he buscat quantes columnes he dedicat a aquest tema i, amb la d’avui, quatre seran les vegades que m’he referit a aquest fet no menys polèmic, al que ja molts denominem ‘la gran estafa’.

Per si algú encara no ho sap, estic parlant de la mítica sala de concerts que havia d’acollir grups locals, ser un espai útil per les entitats, tenir bucs d’assaig i, fins i tot, el lloc on fer-hi el ‘Mou-te!’. Aquell vanagloriat espai que havia de respondre a una demanda de gairebé dues dècades!

Doncs bé, resulta que al passat ple municipal ens vam assabentar (i de passada) que l’Ajuntament ja no té conveni amb els gestors de la sala situada a Can Solà, que s’ha extingit. Insisteixo, el conveni que havia de permetre que entitats de la ciutat fessin ús de l’espai (que és de titularitat pública), s’ha extingit. I ho explicava en Raül Grangé amb tota la tranquil·litat del món, obviant tot el passat tortuós que es materialitza en aquella nau. També s’ha de dir que, tot i tenir conveni, poc o res del que s’havia establert enfocat a les entitats o als grups locals es va dur a terme. Cosa que demostra sobradament l’interès manifestat per l’equip de govern que funcionin socialment aquests tipus d’espais. Tot i així, amb o sense conveni, l’estafa (discursiva, almenys) canvia per quarta vegada de gestors i passarà a dir-se ‘Teatre Sant Cugat’. Atenció, no us imagineu el que no és: l’empresa que gestionarà la sala és propietària de discoteques com ‘People’ a Sabadell. Altra vegada ens trobem davant d’un rentat de cara. Amb tot, gran part del teixit associatiu i social del municipi segueix orfe i la dinàmica convergent no sembla voler-hi posar remei. Existeixen espais a Sant Cugat, tant al centre com a les afores, capaços de transformar-se en equipaments polivalents que cobreixin un gran ventall de necessitats. Cal una mica de voluntat política, com sempre. Però, com ja és habitual a la nostra ciutat-aparador, les iniciatives de gestió privada sempre passaran per davant. I per què no un conveni de gestió d’espais per a qui ‘fa poble’? Per a totes aquelles entitats que, sense ànim de lucre, desenvolupen una importantíssima i necessària tasca social? Per què no confiar en l’autogestió dels joves (i no tant joves)? Convergents, de què teniu por? Notícia al Cugat.cat ___________________________________________________________________________________________

Avui també és 8 de març

Marco Simarro

Si anem a buscar l’origen del Dia de la Dona Treballadora ens trobarem amb versions diverses i, fins i tot, contradictòries. Tot i així, el denominador comú de tots els relats és un context de lluita laboral on estaven implicades dones, fet al qual s’ha d’afegir la iniciativa per tenir aquest dia commemoratiu proposada per Clara Zetkin en la 2a Conferència Internacional de Dones Socialistes.

Després de celebrar-se uns anys en dates diferents, sembla que va ser a partir del 1917 que es va mantenir el 8 de març (23 de febrer al calendari rus) arran d’un motí en reclam d’aliments. És un fet important perquè va ser protagonitzat únicament per dones, alhora que va contribuir a desencadenar la revolució russa.

Per tant, i amb una perspectiva sobre l’origen, el 8 de març celebrem el Dia de la Dona Treballadora i, afegiria, combativa. I ho dic perquè el gènere femení és un subjecte polític transformador i rupturista donat l’encaix que té en el context sociohistòric actual. És evident que encara som lluny de la igualtat entre gèneres i que aquesta no s’aconsegueix de manera unidireccional i, per això, és necessari que el gènere masculí hi treballi recíprocament. Cada dia hem de mantenir l’esperit del 8 de març per assenyalar i combatre les injustícies del patriarcat. Aquest no descansa i es manifesta en moltíssims àmbits de la nostra vida diària. La violència de gènere n’és només la punta de l’iceberg i és feina de tots ser part activa en aquesta lluita. Si la darrera ofensiva és la contrareforma de la llei de l’avortament, l’haurem de combatre amb la contundència necessària per tal de revocar-la. Notícia al Cugat.cat ___________________________________________________________________________________________________

I després ja ens barallarem…

Albert Artigas
 
Hi ha paraules que quan les sents se’t remouen les entranyes. No es tracta d’un fenomen estrany ni paranormal. De fet, diria que a tothom li passa amb més o menys freqüència. A mí per exemple, m’enerva profundament la gent que conclou qualsevol discussió política amb el següent argument: “Au va, home! Primer la independència i després ja ens barallarem”. Molts dels qui esteu llegint això segur que us hi heu trobat. Són els mateixos individus que tenen el valor de sortir al carrer amb les vamcats i que en dies assenyalats surten a passejar amb la família; tots plegats amb l’estelada (blava) penjada del coll. Gos inclòs.Afirmar que “ja ens barallarem” quan en poques setmanes els Mossos d’Esquadra han assaltat violentament dos centres socials a Barcelona i engarjolat un jove antifeixista em sembla un exercici de superficialitat considerable. Dir que el que toca ara és “anar tots junts” mentre set militants independentistes són cridats a declarar a l’Audiència Nacional és, com a mínim, deshonest. Com també ho és acusar algú de “posar pals a les rodes del procés sobiranista” per criticar un Govern que retalla, privatitza, es ven mig país i posa el transport públic a preu de limusina.Per si algú encara no ho ha notat, “la baralla” ja fa molt de temps que va començar. De fet, a hores d’ara més aviat passa per ser una guerra oberta en què la majoria de la població ho està perdent tot en favor d’una minoria que cada dia acumula més poder i riquesa. Hem de recuperar les regnes del procés, ressituar-lo i impedir que els de sempre − els mateixos que pacten amb l’Estat Espanyol des de fa més de tres dècades − facin de la independència una nova via per mantenir la seva posició de poder.Sí a la independència, per descomptat. Però vinculada a un procés de canvi integral de la nostra societat. Després, si ho voleu, ja ens barallarem.
Notícia al TOT Sant Cugat

__________________________________________________________________________________________________

Primera Nit Jove superada amb èxit!

Marco Simarro

Aquest dissabte passat es va celebrar la Primera Nit Jove al Casal Torreblanca, esdeveniment que dóna el tret de sortida a les activitats que des de l’Aplec Jove (Plataforma d’Entitats Juvenils de Sant Cugat) s’han programat fins al juny. La iniciativa va ser un èxit i així ho demostren el centenar de persones que hi van participar i van omplir el casal.

La nit va començar amb un sopar popular alhora que tres membres de l’Aplec Jove es van convertir en actors per un moment i ens van oferir uns gags al més pur estil ‘Polònia’ sobre l’actualitat santcugatenca. Tot seguit, el ja conegut Pulmon Beatbox va superar les incidències tècniques amb les quals ens vam trobar improvisant una actuació amb monòleg inclòs que va engrescar el públic. Finalment, i fins les dues de la matinada, es van desenvolupar les dues activitats principals: un curiós i divertit ‘futbolí humà’ i una gimcana enfocada al jovent inquiet del poble.

Des de l’Aplec Jove apostem per un oci nocturn que defugi els paràmetres habituals alhora que reivindiquem la necessitat i l’accés als espais municipals per al jovent i, amb iniciatives com aquesta, volem fer partícips a la resta de joves. Només ens queda agrair al centenar de persones que hi van assistir i al Casal Torreblanca per ajudar-nos a fer que l’acte fos tot un èxit. Desitgem tornar-hi per a realitzar més activitats i seguir avançant com a plataforma. Ens veiem a la propera Nit Jove el 4 d’abril!

Notícia al cugat.cat

Ja tenim candidats!

Marco Simarro

Ja és aquí la setena edició dels premis Botifler de l’Any que organitzem Arran Sant Cugat. Com cada any, el nostre municipi ens brinda uns quants candidats que han treballat de valent per aconseguir una nominació per fer-se amb aquest guardó tan esperat. Així doncs, enguany comptem amb tres cares noves i altres que us sonaran segur; són un clàssic dels premis!

Com a primer candidat tenim el reconegut cirurgià plàstic Iván Mañero. Arran d’una entrevista a un mitjà local, alguns ja sabreu quin peu calça i entendreu perquè és un dels nominats d’enguany. Aquest personatge obre una nova seu que supura patriarcat i perpetua els models imposats per la pressió estètica dominant. Es considera un humanista entregat als demés però, a la pràctica, només cerca el lucre privat fent dels cossos un negoci.

La segona candidata és l’alcaldessa Mercè Conesa, en representació de l’equip de govern instal·lat a l’Ajuntament. Enguany estan nominats per donar l’esquena als treballadors endinsats en conflictes laborals com els companys d’HP, Delphi o Ricoh, que han buscat el suport polític del consistori i només han trobat un silenci enutjós. En tercer lloc trobem al Vicari del Grup de Joves de la Parròquia, Carles Cahuana, nominat per ser el responsable de l’expulsió de dos persones per ser ‘homosexuals i no exercir el vot de castedat’. Assenyalat, doncs, perquè a Sant Cugat no tolerarem cap mena de discriminació sexual ni sota el paraigües de l’església. I, per últim, trobarem als que ja són un clàssic dels Premis Botifler de l’Any. Els irònicament anomenats ‘quatre fantàstics’ o, més encertadament, ‘genets de l’apocalipsi’, és a dir, els quatre membres que componen el grup municipal del Partit Popular. De sobres presentats en anteriors ocasions i per les seves pròpies accions diàries. Queden, doncs, presentats els candidats d’enguany. Trobareu més informació sobre les nominacions al bloc d’Arran Sant Cugat, passeu-vos i voteu, en les vostres mans queda la decisió del guardonat del 2013! Notícia al Cugat.cat

El dia que sortim de la crisi

Albert Artigas
 
Fa uns dies els mitjans es feien ressò d’un informe emès per Oxfam Intermón en què s’explicava, entre d’altres coses, que la meitat de la riquesa del planeta l’acumulen un grup privilegiat de només 85 persones. Dos dies després, el mateix diari digital on llegia aquesta notícia citava un discurs de Mariano Rajoy en què el president tenia la poca vergonya d’assegurar que l’Estat espanyol ja es troba en vies de superar la crisi econòmica.Desconec les dades en què Rajoy basava el seu discurs. De fet és molt probable que aquestes dades no existeixin. El que tinc molt clar és que la “sortida de la crisi” que aventuren els nostres governants és una notícia pèssima per a la immensa majoria de la societat. I és que resulta innegable a hores d’ara -i l’informe d’Intermón dóna suport a aquesta idea- que els plans de reestructuració dirigits a rescatar el capitalisme en crisi no són res més que un saqueig organitzat en favor d’una minoria que cada dia acumula més poder i riquesa.Per sort no només hem llegit males notícies últimament. Enmig d’aquest panorama lúgubre d’injustícia i desigualtat, hi ha qui encara manté viva l’espurna de l’esperança. La plantilla de Panrico ja suma més d’un centenar de jornades de lluita contra els acomiadaments en la que passa per ser la vaga indefinida més llarga des de la mort del dictador. A Burgos, els veïns i veïnes de Gamonal ens donen una lliçó de dignitat demostrant que la lluita organitzada als carrers és molt més poderosa que qualsevol imposició.Vull ser optimista i obligar-me a pensar que la veritable sortida de la crisi s’assemblarà més a la que ens dibuixen els vaguistes rebels de Panrico i els carrers en flames de Gamonal que no pas la que ens han preparat empresaris i banquers amb l’inestimable ajuda dels parlaments que fa temps que tenen segrestats. Veurem si el temps em dóna la raó.L’opinió al TOT Sant Cugat
_________________________________________________________________________________________________

Què en farem dels pisos buits?

Marco Simarro

Al febrer farà un any des que es va crear la Taula d’Habitatge a Sant Cugat. El sorgiment d’aquest ens es deu fonamentalment a l’activitat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca local quan va denunciar, en reiterades ocasions, que l’accés a l’habitatge al nostre municipi és excloent i elitista. Al febrer també farà un any que vaig escriure una columna amb un caire prou escèptic sobre les intencions d’aquest nou òrgan.

Bones intencions a part, una de les qüestions primordials era la quantificació de pisos buits en mans d’entitats financeres. Aquest recompte es pot dur a terme comprovant si hi ha consum elèctric o d’aigua, per exemple, en l’habitatge (en cas de que l’entitat propietària no volgués facilitar tal informació). No sabem ben bé què és el que ha fet aquesta Taula i si ha complert algun dels objectius que es va fixar. Tot i així, un any després i, una vegada més, arrel de demandes de la PAH, el regidor encarregat de l’àrea d’Habitatge, Raül Grangé, estima que a Sant Cugat tenim entre 200 i 300 pisos buits. Deixant de banda que poden ser molts més, des de la PAH considerem que les entitats financeres propietàries d’aquests pisos han de ser sancionades de manera que s’incentivi el lloguer dels immobles a preus raonables. És intolerable seguir contemplant un panorama on hi ha desenes de milers d’habitatges buits arreu de l’estat i alhora, milers de famílies que necessiten un sostre sota el qual poder viure.

Seguint la línia de Terrassa, Sabadell o Mollet, a la proposta de la PAH d’incrementar els impostos als pisos buits o sancionar les entitats propietàries, el regidor responsable d’Habitatge ha respost estar d’acord amb la mesura però que no cal aplicar-la al nostre municipi. Es que li semblen pocs tres centenars de pisos? O és que suposa que la realitat social santcugatenca defuig les conseqüències de la crisi i la pobresa? No sóc capaç d’entendre el raonament que segueix el nostre regidor. Que el consistori apliqui una sanció per intentar resoldre un problema d’accés a l’habitatge no només pot ajudar als ciutadans, sinó que també suposaria un ingrés extra a les arques públiques. Què li fa pensar a en Grangé que aquesta mesura no és necessària? Sincerament, i extrapolant una mica, estic cansat dels polítics professionals de la paraula, cansat de càrrecs públics àvids de cinisme que denoten escassos escrúpols, cansat de persones hipòcrites que viuen a costa de la resta de la gent. En definitiva, fart d’una casta política que només busca reproduir el seu estatus sense mai preocupar-se de les conseqüències que patim tota la ciutadania arrel de les seves decisions. L’opinió al Cugat.cat _______________________________________________________________________________________________________

Altruisme estètic

Marco Simarro

Una nova i enorme clínica dedicada a la cirurgia estètica obre a Sant Cugat guiada pel noble i impol·lut esperit altruista del cirurgià plàstic Iván Mañero. Es considera tot un benefactor i així defineix la seva feina: ‘Cada operació és un repte artístic per fer feliç a una dona.’ És com una mena d’il·lustrat que salvarà les dones de la càrrega que els suposa el propi cos. Delirant tot plegat.

En l’entrevista que li fan al TotSantCugat s’esplaia àmpliament en el discurs que cerca justificar la necessitat per la bellesa dels éssers humans, ple de contradiccions, per cert, i deixa anar perles del nivell: ‘[les dones] quan tenen fills, s’operen la panxa i el pit perquè l’embaràs és una agressió al cos de la dona, que queda molt tocat’. Com una persona que es considera metge pot entendre l’embaràs com una agressió al cos? En fi. També creu que els estereotips estan minvant alhora que entén ‘la bellesa, l’atracció sensual i sexual a partir de la simetria del cos, els nassos petits, marcar els pòmuls i, en definitiva, crear un gest amigable de les persones’. Jo pensava que això sí era un estereotip.

Doncs bé, a l’únic fet (gens altruista) que pot contribuir aquest bon home és a perpetuar cànons de bellesa inassolibles per la pròpia condició d’artificialitat que els caracteritza. Cànons que s’insereixen en un marc més ampli, com ho podrien ser les modes. Aquestes actuen com a normes o dinàmiques socials que forcen conductes i desitjos en els individus a l’hora de moure’s en àmbits socials, generant-los expectatives impossibles. És així com la pressió estètica s’insereix de manera imperceptible en les nostres ments i ens condiciona com a individus. Per tant la felicitat de la dona post operada només respon a una realitat cultural concreta i no a un fet psicològic innat com sembla voler intuir el cirurgià. En definitiva, res d’altruisme i molt de lucre privat. Ivan Maraña s’insereix de ple en un mercat lamentablement consolidat com és el de la cirurgia estètica. A més, donat que el 85% de les seves clients són dones, contribueix a la perpetuació del patriarcat com a sistema d’opressió. Però, és clar, ho fa per amor a l’art. Opinió al cugat.cat ______________________________________________________________________________________________________

Prou sexisme als espais d’oci

Marco Simarro

Fa dues setmanes, a la discoteca ‘Puzzle’ de Sabadell es va incitar a les joves a pujar a l’escenari i menjar un plàtan de manera eròtica i sensual. Dues noies es van prestar i algú va decidir gravar l’escena per després compartir-la a les xarxes socials, fent córrer el vídeo com la pólvora.

A més de la difusió del vídeo, les dues joves no han deixat de rebre tota mena de mofes, burles i insults marcadament sexistes, exercint sobre elles una forta càrrega de violència masclista. La pressió rebuda ha desencadenat en l’intent de suïcidi d’una de les noies. Aquest cas no és una situació puntual, ans al contrari, la discriminació sexista envers les dones als espais d’oci nocturn és constant. El que ha permès ‘Puzzle’, així com d’altres discoteques, és promoure la violència de gènere mitjançant la cosificació del cos femení i la comercialització de la seva sexualitat. És inviable parlar en aquests casos d’alliberament sexual de la dona quan el que s’imposa és una lògica purament mercantil que primer busca un focus de reclam per després treure’n rèdit econòmic.

Com esmentava, no és un cas puntual pel que fa l’estil d’oci habitual a les discoteques. Situacions similars es donen nit rere nit a qualsevol ciutat. És una conducta normalitzada, per exemple, a les discoteques santcugatenques, que es publiciten freqüentment a través de cartells o imatges a les xarxes on els cossos de les dones actuen com a reclam, sent un mer objecte de mercat. És necessari denunciar totes aquestes conductes que formen part de la nostra quotidianitat i que sembla ser que tenen via lliure als espais d’oci nocturn. Així com s’exigeix a l’Ajuntament de Sabadell prendre mesures contundents cap a ‘Puzzle’, qualsevol consistori hauria d’actuar en conseqüència d’avant d’aquestes actituds. Opinió pubicada del cugat.cat _______________________________________________________________________________________________

Contra totes les violències

Albert Artigas
 
El mes de novembre serà, com cada any, l’escenari d’una pila d’actes i accions reivindicatives organitzades en el marc del 25N, dia internacional de la NO violència contra les Dones i les Nenes. A ningú se li escapa que tenim molt a combatre. Desenes de dones són assassinades per les seves parelles cada any als Països Catalans. El cas recent de la Carla, una noia de Tàrrega de només 14 anys, fa evident que la xacra de la violència masclista constitueix un problema alarmant també entre les persones joves.Però reduir la problemàtica exclusivament a les víctimes d’assassinats seria no voler afrontar una problemàtica molt més àmplia. Una qüestió d’arrels molt profundes i que troba el seu origen en un sistema, el patriarcat, que quasi sempre es manifesta de forma violenta contra les dones. Parlo de violacions, insults, vexacions, tocaments i discriminació. Parlo d’un model de relacions sexo-afectives basat en la coerció, el control, la gelosia, el xantatge i l’autolimitació.Enguany toca parlar també de la violència institucional que exerceix el govern del Partit Popular a través de la seva política ultraconservadora. Efectivament, també hi ha violència en la contrareforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón, en limitar l’accés a medicaments anticonceptius i en suprimir els drets reproductius de lesbianes i mares solteres. Per descomptat, maquillar les estadístiques considerant que només són víctimes de violència masclista les dones que han passat un mínim de 24h a l’hospital és també violència.Hem de trencar amb el silenci i denunciar la violència de gènere en cadascuna de les seves manifestacions. Cal que construïm un nou model de relacions que no sotmeti les dones de forma sistemàtica. Però sobretot hem d’incidir a l’arrel. Acabem d’una vegada per totes amb el patriarcat per esborrar del mapa totes les seves violències.Notícia publicada al TOT Sant Cugat

__________________________________________________________________________________________________________________________

Ni una molècula d’oxigen

Albert Artigas
El lamentable episodi del passat 11 de setembre al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i les declaracions d’un líder d’Alianza Nacional defensant “la lluita armada” davant les càmeres de Cuatro han traslladat a l’esfera mediàtica una problemàtica que ja fa temps que porta cua. La violència de caràcter feixista, espanyolista i racista torna a estendre’s de forma preocupant pels nostres carrers.L’auge imparable de l’independentisme en una part del país i el discurs xenòfob que gasten miserablement algunes formacions polítiques per incidir discursivament en determinats sectors socials s’identifiquen sovint com a causes principals del problema. Però n’hi ha més. Si el feixisme avança és principalment gràcies a la connivència de policies, jutges i polítics. És absolutament intolerable, per exemple, que a Barcelona les autoritats municipals permetin l’activitat dels neonazis del Casal Tramuntana mentre, en pocs mesos, s’han dedicat desallotjar dos centres socials tan arrelats al barri com el Casal Popular de Gràcia i La Resposta del Fort Pienc. Sobren les paraules.Sant Cugat no és cap excepció. Prova d’això són les pintades i adhesius que han aparegut darrerament en algunes parets de la ciutat signades amb les sigles DNJ (Democracia Nacional Joven). Algunes ja han estat tapades convenientment, però encara en queden. De fet n’hi ha una que decora les parets del Monestir. L’Ajuntament hauria d’actuar amb urgència en aquest sentit si no volem que es repeteixin agressions com les que tenien lloc fa set o vuit anys, quan una colla de quillos pretesament neonazis recorrien feliçment els carrers de l’smart city.Hem de tallar d’arrel aquesta xacra. Sigui com sigui. Si no ho fem, correm el risc d’acabar com a Grècia, on els nazis, que han arribat a ocupar escons al parlament, es dediquen a assassinar joves antifeixistes. Fem memòria i no els cedim ni una molècula d’oxigen. Em consta que el proper dia 12 pretenen tornar a venir a manifestar-se Barcelona. Demostrem qui som i d’on venim i donem-los una “càlida” rebuda.
Notícia al Tot Sant Cugat
__________________________________________________________________________________

‘Pacte per la Nit’ o la carta als reis?

Marco Simarro

El ‘Pacte per la Nit’ és una d’aquelles coses que engega l’ajuntament amb voluntat conciliadora i participativa però, en la línia de l’smart city, es queda lluny de les expectatives. Tot i saber que els tempos de l’administració acostumen a ser lents, és estrany veure que certs punts s’han aplicat i molts d’altres no. Per això el ‘Pacte per la Nit’ em recorda a aquella carta als reis (quan ja saps que són els pares) on demanaràs molt i rebràs ben poc.

Com esmentava abans, hi ha acords que s’han aplicat i d’altres que no, anem doncs als exemples i comprovem quin és el grau d’implicació que ha adoptat l’ajuntament. És un fet que s’està controlant l’ús de les diverses places aplicant un factor de rotativitat per tal de compensar el desgast i les molèsties que se’n deriven dels actes al carrer. Però també és un fet l’incompliment de l’acord pel qual l’ajuntament ha de donar una resposta a les instàncies entrades a deu dies vista. Saber si una instància és rebutjada o no, és essencial per a qualsevol que organitzi una activitat a la via pública. D’això depèn tota la preparació prèvia i la difusió del lloc i hora de l’activitat i, per pròpia experiència, puc assegurar que el permís arriba dos dies abans de l’activitat. Sense anar més lluny, la setmana passada diverses entitats vam organitzar l’Aplec Jove havent entrat la instància 4 mesos abans. Endevineu què va passar?

Anem amb altres casos. En un altre acord s’estableix que les fiances pel material cedit (cadires, taules, entarimats i tanques) no es cobraran a les entitats sense ànim de lucre registrades al Registre Municipal d’Entitats. Doncs bé, aquí estem a mig camí. M’he trobat amb les dues possibilitats, a vegades ens han demanat fiança, d’altres no. Passem al tema horaris. Sabíeu que s’han establert dos períodes, un d’estiu i l’altre d’hivern, on hi ha hores diferents per a la finalització dels actes? Mentre que el primer (del 16 d’Abril al 14 d’Octubre) admet fins les tres del matí els divendres, dissabtes i vigílies de festiu, el segon (del 15 d’Octubre fins el 15 d’Abril) n’admet fins les dues. Potser encara cal un temps per comprovar el compromís de l’administració, però de moment cap activitat s’ha allargat fins les tres al centre. A més, hi ha cinc espais on poder dur a terme activitats fins les cinc del matí una vegada l’any. Per descomptat, hi ha molts més punts que es van acordar durant les diferents reunions, això sí, mai vaig sentir parlar de cap limitador de so. Un limitador caigut del cel que, a més de reduir una barbaritat el volum dels concerts al carrer, suposa un cost extra pels organitzadors de l’activitat. Si l’ajuntament ens exigeix la limitació, com a mínim que en cobreixi la despesa, tal i com han fet enguany en la celebració del primer Aplec Jove. Esperem que serveixi de precedent i actuï igual amb la resta d’entitats ja que en anteriors ocasions no l’ha cobert. Però val a dir que l’imposen quan volen, la setmana passada coincidien el vintè aniversari de l’Auditori i el primer Aplec Jove de Sant Cugat, endevineu a quin dels dos actes els concerts estaven limitats?

Notícia al Cugat.cat

____________________________________________________________________________________

Un lustre, quatre lustres, mig lustre

Ignasi Bea

Qui lustres passa, estafa empeny

I com qui no vol la cosa, ja fa cinc anys de la fallida de Lehman Brothers. El setembre de 2008, la companyia ianqui de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime. La crisi esclatava i polítics, economistes i empresaris carregaven, uns amb més convicció que altres, contra els excessos del sistema -poques vegades contra el sistema en sí mateix- que ens havia dut al col·lapse. La recepta semblava clara: calia penalitzar banquers, grans empresaris i polítics negligents que havien tolerat l’especulació financera i immobiliària. L’unanimitat era tal que fins i tot l’entranyable ZP s’atrevia a parlar de refundar el capitalisme… Un lustre després, però, res de res. Cap canvi estructural. Res de regular el sistema financer, al contrari, el rescatem amb els diners de tots. El frau fiscal no només no es persegueix sinó que s’amnistia. Res d’augmentar impostots a les grans fortunes. Com a cada crisi cíclica del sistema -no es tracta de cap error, són inherents a aquest- la riquesa es concentra cada cop en mans de menys persones. Els drets socials i laborals són escapçats, desenes de desnonats a diari, una quarta part de la població vivint sota el llindar de la pobresa, els joves emigrant, etc. Andy Robinson, corresponsal de ‘La Vanguardia’ -diari ben poc sospitós de criptobolxevisme- a Davos, explica en una entrevista a l”Ara’ que el Fòrum de Davos, aquella porta giratòria gegant entre els poders polític, econòmic i financer, ara respira alleujat, ja que s’està tornant a l’statu quo d’abans de la crisi. L’endeutament de les empreses ja és superior al d’abans de la fallida de Lehman Brothers, mentre adoptem el receptari neoliberal sense esmenes. Tornem a engreixar la maquinària que ens ha dut al desastre. 4 lustres: 20 anys amb Auditori…i 20 anys sense sala petita… Dilluns va tenir lloc l’acte de celebració dels 20 anys del Teatre Auditori. I en primer lloc, evidentment, alguns reconeixements: per tota la gent que s’hi deixa la pell perquè tot estigui sempre a punt i per aquells que intenten programar amb la màxima varietat i qualitat. És innegable que la oferta del Teatre Auditori té una gran acceptació, com ho demostra el 75% de mitjana d’assistència (percentatge, per cert, que es va superar a l’acte de la CUP amb Obrint Pas de l’11 de setembre: 79,18%). Pràcticament tothom, però, coincideix en el fet que a Sant Cugat fa falta una sala petita -mai m’ha agradat sala B per la connotació d’inferioritat que denota-. El debat va més enllà de si cal o no un Teatre Auditori en una ciutat com la nostra o si ens gastem o deixem de gastar més o menys en cultura. La qüestió és que una ciutat amb tantes entitats, grups musicals i gent que fa teatre de base, necessita un equipament en condicions per tal que desenvolupin les seves activitats. I mentre a l’auditori tenim obres de primera línia amb artistes de solvència contrastada, molts santcugatencs les passen XXXXX per dur a terme les seves activitats. Hoboken? ‘Ni está ni se la espera’. Ja ho deia Dissidència Sònica. Mig lustre a l’ajuntament I entre crisi i Teatre Auditori, fa dos anys i mig que la CUP fem feina a l’ajuntament. Entre copets a l’esquena, somriures condescendents i majories absolutes, intentem denunciar lustres d’estafa del sistema i lustres de promoure cultura d’alta volada sense risc mentre les entitats i els joves de la ciutat han de fer mans i mànigues per sobreviure. Perquè massa sovint ens deixem enredar per la primera impressió, per la bonica façana. Però darrere una sala A sempre hi ha una sala B, i darrera els aparadors sempre hi ha la realitat. Notícia al Cugat.cat ______________________________________________________________________________________

La samarreta del Barça

Albert Artigas
És sens dubte una de les grans triomfadores d’aquest estiu
La segona samarreta del FC Barcelona per la propera temporada ja és la més venuda de la història i des de fa setmanes s’ha convertit en un element habitual del nostre paisatge.No cal ser excessivament astut per preveure l’èxit, en ple procés sobiranista, d’una segona equipació que llueix els colors de la senyera. Seguint aquesta lògica i responent a la demanda d’una afició majoritàriament catalanista, Nike i el Barça han substituït el blau i grana per les quatre barres. La jugada els ha sortit francament bé.El patrocini de la samarreta, però, no ha estat objecte de gaires canvis: el logotip de Qatar Airways substitueix enguany el de Qatar Foundation. En conclusió, el barça lluirà orgullós el seu catalanisme quan jugui fora de casa, però en cap cas sense renunciar als avantatges que suposen passar del “més que un club” a convertir-se en una filial del govern de Qatar.De forma similar a com fa el Barça, el President Artur Mas i el seu executiu llueixen des de fa un any els colors de la senyera com mai abans ho havien fet. Exhibeixen tant com poden el seu patriotisme i fins i tot han promès una consulta per l’any que ve. Però en aquest cas tampoc tot són flors i violes. Els mateixos patriotes que s’embolcallen amb la senyera són també els responsables d’entregar alguns dels nostres hospitals a empreses privades, de vendre aigües Ter-Llobregat al capitalisme espanyol (poca broma) i de regalar 600 hectàrees a empreses estrangeres per construir-hi un macro-casino.Els gestors de l’autonomisme a casa nostra abracen ara el discurs de l’independentisme perquè no els queda cap altre remei. Ara bé, sigui com sigui, les seves fórmules són i seguiran sent les fórmules del passat. Si el que volem és construir un país nou, veritablement sobirà i al servei de les persones que hi viuen, cal que el poble prengui urgentment les regnes del procés. Només així serem capaços de canviar-ho tot i fer de casa nostra quelcom més que una vulgar filial al servei dels poderosos.@alarru
Notícia publicada al TOT Sant Cugat

Independència per canviar-ho tot

Marco Simarro

Ja fa temps que escolto una vers molt habitual en el sí d’alguns sectors de l’independentisme. Aquella que apareix enmig d’un debat sobre el ‘nou estat’ i diu: ‘primer siguem independents i després ja ens discutirem’.

És una afirmació que poc serveix d’argument i es deixa un munt de factors a tenir en compte. Obvia que el nou estat que ha de néixer ja està sent reestructurat amb una política molt determinada i molt a la dreta. Amb CiU al capdavant del procés i potenciant l’”austericidi” neoliberal potser ni queda estat que inaugurar en uns anys. Les constants retallades en la despesa pública que afecten la gran majoria de serveis que un estat ha de garantir i la privatització de les restes no ens deixarà molt sobre el ‘model d’estat’ a escollir. És per això que s’ha de dotar la independència de contingut social i ha de ser un procés d’àmplia participació popular. Això em recorda a una frase de Diego Cañamero (membre del Sindicato Andaluz de Trabajadores) on deia que la ‘democràcia sense pa, sense treball i sense drets és un sarcasme, és una mentida, les coses han de tenir contingut social’. I si en el camí cap a la independència ens deixem mig estat ens ho hem de fer mirar.

S’ha d’aprofitar la independència per trencar amb el model socio-econòmic que se’n desprèn del capitalisme i tornar la sobirania a la ciutadania. Un poble sobirà ha de poder controlar l’economia i posar-la al servei de les persones. Un poble sobirà no permetria el desmantellament de la sanitat o l’educació ni les privatitzacions dels bens i serveis bàsics. Un poble sobirà tampoc permetria unes elits corruptes, probablement tampoc unes elits. Per tot això cal que el procés d’autodeterminació trenqui amb l’actual sistema i plantegi un model social alternatiu realment democràtic i no sigui una simple eina electoralista per amagar gestions nefastes. @MarcoSz4

Notícia publicada al Cugat.cat

_________________________________________________________________________________

Estem tan lluny d’un estat policial?

Marco Simarro

En aquests darrers anys de crisi del capitalisme, hem pogut observar com els conflictes socials s’han aguditzat. Anys on el sistema, suportat per una administració estatal supeditada a determinades directrius econòmiques, ha anat perdent legitimitat. En front això, ha anat reforçant el seu marc legal tot i assumir mesures molt impopulars.

El cas més evident és en l’àmbit policial. Resulta que enmig del debat sobre l’ús de les pilotes de goma, causants de la pèrdua d’ulls i òrgans en molts manifestants, la conselleria d’Interior decideix incorporar els canons d’aigua a pressió per dissoldre manifestacions. El director general dels Mossos d’Esquadra assegura que aquest mètode no és menys lesiu que les pilotes de goma i que tampoc les substituirà. Sembla ser que aquest és l’objectiu primordial per aquests anys d’alta conflictivitat social: disposar de l’armament suficient per rebentar manifestacions i, per tant, persones. Generar por en la protesta i en l’activisme polític.

De mil maneres intenten argumentar aquestes decisions però són ja molts els vídeos que corren per la xarxa on veiem càrregues totalment desproporcionades, pallisses a gent indefensa, agents d’incògnit provocant aldarulls, trets de pilotes de goma a boca de canó… i ara afegirem les canonades d’aigua a pressió. A més, a banda de l’actuació policial durant les manifestacions, hem d’afegir les detencions a periodistes que parlen o veuen més del compte (com el cas d’en Bertran Cazorla), les batudes a col·lectius polítics i el maltractament que reben els seus membres a comissaria, les excessives condemnes judicials a activistes que van des d’altes sancions administratives fins a demandes de presó, etc. Aquestes són les eines més evidents que el poder utilitza per mantenir-se estable sota la seva legalitat. Així doncs, en moments de conflicte social, el poder no necessita legitimar-se ja que disposa d’aquests mecanismes que pot modificar en funció de la necessitat. I perquè se la juga posant-se en contra la ciutadania amb mesures tan polèmiques? Bàsicament, perquè la gran part de la societat no té influència directa (gairebé ni representativa) en l’administració de l’estat. Hem de començar a reconèixer que aquesta ‘democràcia’, cada vegada més, adopta trets característics d’un estat policial. Un estat d’ordre típic de règims d’entreguerres. @MarcoSz4

Notícia del Cugat.cat

_______________________________________________________________________________________________________

Ens volen tancar

Albert Artigas
Dimarts de la setmana passada vam rebre amb alegria el desenllaç del “culebrot” protagonitzat per la policia local i l’assemblea local d’ARRAN Sant Cugat. Les dues persones acusades de desobediència a l’autoritat van ser absoltes en un judici que hauria fet vergonya aliena als més desvergonyits i en què el fiscal va demanar l’absolució dels acusats després de preguntar als policies implicats.L’assemblea de Sant Cugat no és l’única que té comptes pendents amb la justícia. Ni molt menys. Per posar un exemple d’actualitat, el proper divendres tres companyes d’ARRAN Les Corts compareixeran la ciutat de la justícia per haver participat el 29 de març de 2012 en la jornada de vaga general. El Fiscal, l’Ajuntament de Barcelona el cos de Mossos d’Esquadra s’han posat d’acord per demanar-los penes del tot desproporcionades. En aquest cas d’entre 5 i 7 anys de presó. Poca broma.

A ningú se li escapa que el cas d’ARRAN Les Corts no és res més que l’enèsim acte d’aquesta farsa interpretada per policies, jutges, polítics i altres personatges entranyables. Una tragicomèdia que no té altre objectiu que acovardir l’esquerra anticapitalista i els moviments socials en general. Tant se val si és Puig o Espadaler. Tant se val si són desordre públics, danys o desobediència a l’autoritat. A les companyes de les Corts les jutgen per la seva consciència social. Les volen tancar perquè, com a moltes altres joves, no els dóna la gana de consentir que la seva generació es converteixi en un exèrcit d’aturats i aturades al servei dels capitalistes, disposades a acceptar qualsevol merda de feina per un sou esclau. Malgrat tot, confio que el seu cas tingui també un desenllaç digne de celebració. I els seus homòlegs santcugatencs de ben segur que podrem brindar amb ells a la Festa Major Alternativa, l’últim cap de setmana de juny. Els tindrem preparades unes quantes birres. Només faltaria. Notícia al Tot Sant Cugat ________________________________________________________________________________________________________

Que CiU no ens enredi

Marco Simarro

Que no ens enredin. Per moltes bones intencions i paraules, que després s’emporta el vent, Convergència i Unió és una formació política ben de dretes i ben neoliberal i, per això mateix, té uns ‘principis’ clars respecte als conflictes laborals. Una nova mostra del que dic la van donar al ple passat rebutjant una moció que donava suport als treballadors de Hewlett Packard enfront als acomiadaments que l’empresa està executant a Sant Cugat.

El propi Carles Brugarolas, tinent d’alcalde d’Economia i Ocupació, ho argumentava així: ‘Estem davant d’una empresa global que ordena els seus processos de la manera que més li convé. No estem davant d’una empresa que explota o maltracta els seus treballadors’. Quin concepte d’explotació o maltractament té el senyor Brugarolas? I els seus companys de formació? M’agradaria veure’ls en una situació similar i que comprovessin que el sol fet d’estar exposat a l’atur ja contempla una relació de desigualtat en el món laboral. Si entenem l’atur com un mecanisme de poder i una eina que es pot fer servir per contenir els salaris a uns nivells mínims, mantenir la precarietat en la majoria de contractes i contenir la capacitat de resposta dels treballadors i, per extensió, de les classes populars, és explotació. A més l’atur també es configura com una eina de repressió psicològica ja que seran els propis treballadors que s’hauran de doblegar a aquestes mesures per por a quedar-se amb menys encara del que ja tenen.

Quan CiU rebutja aquesta moció i entén que no ha d’intervenir com a administració pública, s’està posicionant i pren part en el conflicte d’una manera o altra. El cas és que HP vol rebaixar sous, ampliar jornades i reduir vacances als treballadors. I a això es sumen els acomiadaments que l’empresa porta fent des de fa dos anys i mig. Fruit de les negatives en les diverses negociacions, la plantilla d’HP Consultoria i Outsourcing va començar ahir una vaga indefinida per forçar un acord i que l’empresa no apliqui les mesures unilateralment. Els treballadors han mogut fitxa i el primer dia de vaga ha tingut un seguiment del 95%. L’actitud hipòcrita i contradictòria que adopta l’equip de govern quan diu que comparteix les preocupacions dels empleats però alhora entén que l’empresa no actua atemptant contra els drets laborals és una manera més de marejar la perdiu i difuminar el discurs. Senyores i senyors de CiU, parlin clar, vostès prenen part en els diversos conflictes socials tant a nivell autonòmic com municipal i encara no els he vist ni al costat de la comunitat educativa ni del sector sanitari, per posar dos exemples evidents. Ara doneu també l’esquena als treballadors d’HP. La realitat és que cada vegada més gent se n’adona a qui us deveu i de quin peu calceu. Des d’aquí, tot el suport a la lluita dels companys de la CGT-HP, tota una mostra de resistència i dignitat. @MarcoSz4

Aquí teniu la  columna del cugat.cat

______________________________________________________________________________________________________________

Protestant per la ‘smart city’

Albert Artigas

Dimecres passat, la smart city va abandonar per unes hores el seu habitual glamur per acollir la primera manifestació convocada per la flamant Assemblea de Drets Socials (ADS) de la ciutat. Unes dues-centes persones d’edats diverses van desfilar pels carrers del municipi en motiu de la diada del Primer de Maig. Amb aquesta mobilització ja en van tres en l’últim any i mig. Les dues primeres van tenir lloc el passat novembre i el març de l’any passat durant les últimes vagues generals.Pel que sembla, a banda de botigues especialitzades en pàdel i camps de golf, a Sant Cugat també hi ha lloc per a la protesta. També hi ha persones que decideixen organitzar-se i lluitar contra la injustícia a la ciutat dels runners que surten cada vespre per recórrer la immensitat dels seus barris residencials. Experiències com la del Casal Popular La Guitza o la Festa Major Alternativa ja ho deixen entreveure des fa més d’una dècada; i el naixement durant l’últim any de la PAH, l’hort ocupat del Migdia i la mateixa ADS ho corroboren amb escreix.Al cap i a la fi, Sant Cugat no és pas tan diferent de la resta del país.Aquí també tenim desnonaments. Concretament trenta-quatre. De persones aturades tampoc ens en falten. En tenim més de cinc mil. A més, vuit-centes famílies a la ciutat van ser ateses per Càritas el 2012 i a unes altres vuit-centes seixanta-una els han obert expedients de tall de subministrament d’aigua per no poder fer front al seu pagament.Confio que seguirem creixent en les pròximes mobilitzacions i que aviat Sant Cugat estarà a l’alçada de les circumstàncies. Però cal que siguem exigents. Jo personalment no penso estar satisfet fins que al nostre municipi les vagues omplin la plaça d’Octavià igual que ho fa el mossèn cada Diumenge de Rams.Segueix @alarru a Twitter
Aquí teniu la notícia al TOT Sant Cugat

_____________________________________________________________________________________________________________________

Forces de l’ordre i impunitat

Marco Simarro

Fa quasi un mes des que tres joves, membres del col·lectiu polític Arran Sant Cugat, van tenir una conflictiva topada amb la Policia Local. Fruit d’una coincidència nocturna la policia, que anava en busca d’unes persones que intentaven assaltar un comerç, es va creuar amb aquest joves i els va interceptar mentre aquests penjaven cartells als cilindres corresponents.

A partir d’aquí comença el lamentable espectacle de les forces de l’ordre. Com si portar una galleda i una escombra a més d’anar a cara descoberta no fossin proves suficients per descartar-los de l’intent de robatori, van voler comprovar fins i tot les petjades. Tot això acompanyat del típic i, cada vegada més habitual, mode ‘farruco’ que els atorga l’autoritat legal. Abusos tals com amenaces, empentes i coaccions a la llengua amb un clàssic ‘a mí me hablas en español!’. Tot per acabar amb tres persones imputades per desobediència a l’autoritat.

En el seu moment els mitjans locals se’n van fer ressò i el debat estava en l’aire, cosa que mantenia certa pressió sobre els càrrecs polítics com ara el tinent d’alcalde de Seguretat, Jordi Puigneró, que va considerar correcta l’actuació de la Policia Local. Sincerament, és molt agosarat veure correcte uns fets no aclarits quan estem parlant d’abusos policials i atacs a la llengua, cosa que sembla una constant en la Policia Local i així es va escampar pel Twitter amb uns quants testimonis santcugatencs. Serem molt ‘smart’ per algunes coses però aquestes actituds anacròniques no ens les aconseguim treure de sobre. Ja ha passat un mes i no en sabem gairebé res de la investigació que se suposa està fent l’administració local i, mentrestant, continua la impunitat dins el cos policial alhora que jutgen persones innocents. Segur que el fet de pertànyer a un col·lectiu polític a l’esquerra no afavoreix la priorització del cas. Per la nostra part continuarem fent pressió i exigint responsabilitats fins que surtin els noms d’aquests agents i posin el seu càrrec a disposició de l’administració. @MarcoSz4

Podeu trobar la notícia al cugat.cat

_______________________________________________________________________________________________________

Roses per ells i llibres per elles, o era al contrari?

Marco Simarro

Trobo que la diada d’avui té la curiosa capacitat d’ocultar la vessant més sexista de la tradició amb molta amabilitat. És cert que el 23 d’Abril coincideixen dues festes com són la Diada de Sant Jordi i el Dia del Llibre, d’aquí que sigui una jornada on regalar roses i llibres. El problema sorgeix quan, sistemàticament, les roses es regalen a les dones i els llibres als homes.

Podríem parlar de coincidències sense importància però estic convençut que hi ha un fons ideològic darrere d’aquesta conducta. Segur que avui dia molts ja diran que som moderns i capaços de regalar-nos roses entre els homes sense que aquests es qüestionin la pròpia virilitat o condició sexual i, segurament, una mica hem progressat. Però el patriarcat pesa molt i condiciona moltes de les nostres actituds que hauríem d’adoptar en funció del sexe. I això vol dir haver d’assumir uns rols construïts al voltant del gènere. L’home és valent, no plora, és ferm i decidit. La dona, en canvi, és sensible i conciliadora, de caràcter afable. La immediata conseqüència d’això és l’autorepressió emocional que ens infligim alhora de gestionar conflictes que qüestionen l’estereotip fixat, des d’encaixar una rosa per Sant Jordi fins a plorar en públic per un home, com adquirir un comportament ‘massa viril’ per una dona.

A banda de l’opressió ‘de rols’, el sistema patriarcal (per definició) afecta molt més al sexe femení que al masculí. Evidències les podem trobar en l’àmbit emocional (ja esmentat), en l’àmbit socioeconòmic (salaris més baixos, menys drets laborals, sobretot si s’està embarassada), en l’aspecte físic (pressió estètica i canonització de la bellesa per part de la moda, mercantilització del cos) i en l’àmbit privat (assumpció de les tasques domèstiques i de reproducció com a fet natural, violència de gènere) entre d’altres. És per tot això que hem d’aprofitar qualsevol esquerda per lluitar contra el sistema patriarcal, des de les relacions personals fins les tradicions més innocents, passant pel llenguatge i pensar dos vegades abans de dir ‘nenaza’ o ‘els homes no tenen por’. Així que, tornant a Sant Jordi, ja sabeu, intenteu no cenyir-vos als estereotips i regaleu roses i llibres sense complexes! @MarcoSz4 Notícia aquí del cugat.cat

20 anys i aquí seguim i seguirem, Guillem

Guim Pros és portaveu de la CUP

La casualitat ha volgut que coincideixin en el temps dos fets que guarden una estreta relació: aquest dijous fa vint anys que van assassinar Guillem Agulló i aquest dijous s’ha acceptat a tràmit una denuncia contra l’alcalde de Burjassot per part de la Plataforma España 2000. Aquesta plataforma es declara feixista, racista i homòfoba, i té vincles amb molts partits neonazis d’Europa. Doncs resulta que posen una denúncia a l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià (Compromís), per ‘incitació a l’odi’ i per ‘negar la llibertat d’expressió’ (els va prohibir fer una paradeta) i és acceptada. Sí, gent de bona fe, sí: així funcionen les coses a l’Estat Espanyol i així és la justícia.

I la relació entre Burjassot i el Guillem Agulló ? Us preguntareu els quí no coneixeu els fets. El Guillem va néixer a Burjassot l’any 1975 i, ja des de ben jove, fou algú amb un fort compromís polític, militant del moviment antiracista, antifeixista i independentista del País Valencià. Amb un futur ple de vida i ple d’inquietuds polítiques i de molta lluita que es va veure cruelment estroncat un 11 d’abril del 1993 a Montenejos (Castelló), quan un neonazi valencià, Pedro José Cuevas Silvestre, el va assassinar clavant-li unes ganivetades. Avui, aquest personatge, que tan sols va estar quatre anys a la presó dels 14 als quals fou condemnat, forma part d’un partit feixista espanyol (Alianza Nacional) i ha estat cap de llista per aquesta formació a les eleccions municipals del seu poble, a la vegada que és a l’espera de ser jutjat acusat de pertànyer a un grup que justificava el Tercer Reich.

En Guillem representava un País Valencià insurgent, combatiu, coneixedor dels vincles d’aquesta part dels Països Catalans amb la resta del territori. Representava un no voler resignar-se a aquells i aquelles que ens volien fer creure que tots els mals s’acabaven amb allò de la ‘transició’. Ja han passat 20 anys i la seva familia i amics encara veuen, avui, com els grups d’extrema dreta del País Valencià es mouen impunement per tot el país i, encara avui, omplen de pintades les parets dels carrers propers a casa seva amb pintades amenaçadores o bé fan trucades que els recorden aquell terrible fet. Ja han passat 20 anys i segueixen tenint present, ells i molts d’altres, que ser independentista al País Valencià et pot costar la vida. Els i les que vam entrar a formar part de Maulets poc després del seu assassinat el recordem com un símbol i sempre hem dit que ens sentim hereus de la seva lluita, de la seva passió per voler canviar l’estat de les coses, de la seva dèria per la justícia social i nacional. El millor homentage que li podem fer és ser-hi i seguir, seguir i seguir. P.D.: A mig article acabo de sentir per la ràdio que els tribunals i jutges espanyols han tornat a emetre una sentència que, amagada darrere la demagògica retòrica del dret a la igualtat d’oportunitats i del bilingüisme, representa un enèssim atac al català i al nostre model d’immersió lingüística. Ja ho veus, Guillem, aquí seguim i seguirem! Aquí teniu la notícia dels cugat.cat ____________________________________________________________________________________________________

Patrullant per la Smart City

Albert Artigas
Patrullar de nit els carrers de Sant Cugat és una de les tasques més avorrides que se’m podrien arribar a acudir
No hi ha lloc per a l’acció a la ciutat-balneari on hi regna el silenci més sepulcral a partir de quarts d’onze. Això ho saben molt bé els agents de la nostra Policia Local que, nit rere nit, són condemnats al tedi més absolut mentre romanen a l’espera que algú decideixi posar-se a delinquir.Dijous passat, un nombre indeterminat d’assaltants pertorbava el silenci nocturn irrompent de forma violenta en un establiment del centre de la ciutat. Ja sigui per la inexperiència a l’hora de respondre a la crida del deure o per l’eufòria del moment, el cos de la Policia Local va protagonitzar una escandalosa escena, més pròpia de les pel·lícules de Torrente o d’algun dels còmics de Mortadelo i Filemón.M’explico. El cas és que els agents que els tocava fer la ronda van confondre amb els lladres una colla joves que es trobaven enganxant cartells pels carrers del centre. El fet que els sospitosos anessin equipats amb escombres i galledes no va ser suficient per eliminar les sospites i, al més pur estil dels polis durs de les pel·lícules nord-americanes, es van dedicar a dirigir-los amenaces i empentes. Tampoc hi va faltar el clàssic “a mí me hablas en espanyol!”, digne de qualsevol policia autoritari que es preui a les nostres contrades. Per si no n’hi hagués prou, la història va acabar amb tres persones imputades per desobediència a l’autoritat.En definitiva, un cúmul de despropòsits que faran que m’ho pensi un parell de cops la propera vegada que decideixi sortir de casa de nit. Crec que algú hauria de parlar seriosament amb els regidors del nostre Ajuntament i dir-los que no poden pretendre fer de Sant Cugat una ciutat intel·ligent amb uns agents de policia que no devien ser precisament els més llestos de la classe. @alarru
Aquí tens la notícia al Tot Sant Cugat

___________________________________________________________________________________________________

Quan els neocon parlen de llibertat

Marco Simarro

Ahir es va publicar en aquest espai una columna que es titulava així: ‘Dictadors d’esquerres’. La va escriure el tinent d’alcalde i membre de l’executiva comarcal de Convergència Democràtica de Catalunya, Jordi Puigneró. Un escrit que pretén apropar el comunisme, de manera descaradament demagògica, a Corea del Nord i, per tant, acabar dient una frase tant absurda com aquesta: ‘potser el problema és que la dictadura és l’essència del comunisme.’

Ara bé, el que em fa més gràcia de tot plegat, no són les reflexions exposades, sinó qui les fa, és a dir, d’on provenen. No cal entrar a valorar Corea del Nord perquè en cap cas defensaré el seu model, em centraré en la hipòcrita capacitat que té la dreta neoliberal per donar lliçons de democràcia.

Com pot ser que ens alliçonin aquells que no pateixen les retallades que posen en marxa, aquells que van de la mà d’Abertis, La Caixa i Millet, aquells que titllen de violència els ‘escraches’ i no pas els desnonaments, aquells que es neguen a retirar les pilotes de goma que ja han fet perdre ulls i òrgans a molts, aquells que evadeixen impostos, aquells que pacten amb els anacrònics del PP per coartar més els nostres drets…? Sincerament, em resulta molt irritant. Més encara quan el propi president de la Generalitat, i company de formació d’en Jordi, Artur Mas, reconeix que està totalment supeditat (sense que sembli preocupar-li gaire) a la sobirania que ‘de facto’ practiquen Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i la Merkel, per suposat! A vegades ho fan per interessos polítics i, a consciència, exerceixen el poder mediàtic del que disposen. Altres, és simplement distanciament social, viure en realitats paral·leles i trobar-te en la inconsciència. Gramsci ho escrivia al 1917 i no per això deixa de ser vàlid, és més, és dramàticament actual: ‘per poder proveir adequadament a les necessitats de les persones d’una ciutat, d’una regió o d’una nació [els polítics] han de sentir aquestes necessitats’ i com que se situen anys llum de la realitat ‘no saben representar-se el dolor dels altres, per això són inútilment cruels’. @MarcoSz4 Aquí teniu la notícia al cugat.cat _____________________________________________________________________________________________________

Assenyalem els culpables

Marco Simarro

L”escrache’ sorgeix a l’Argentina post-dictatorial quan grups d’activistes, farts de la impunitat que gaudien responsables de crims contra la humanitat, emprenien manifestacions ‘a domicili’ per assenyalar aquelles persones a qui la justícia no era capaç de jutjar, sigui per connivència o per impossibilitat burocràtica. És d’aquesta manera com molts militars i alts càrrecs de la dictadura argentina van arribar a judici i van ser jutjats, cosa impensable en el país de ‘Fraga Iribarne el demòcrata’ i ‘Sánchez Gordillo l’assaltador’.

És en aquests moments d’alta conflictivitat social quan el moviment amb, segurament, més suport social s’ha apropiat d’aquesta fórmula de protesta. Em refereixo a les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que han començat una campanya d’escrache envers a tots aquells polítics que es neguen a votar a favor de la Iniciativa Legislativa Popular presentada el passat febrer amb el suport de més d’un milió de firmes. I què vol dir votar en contra d’això? Vol dir tenir una capacitat empàtica nul·la i votar en contra d’una proposta de mínims com és la paralització immediata dels desnonaments, la dació en pagament retroactiva i la instauració del lloguer social en el mercat de l’habitatge.

Des de les institucions i, sobretot, des dels principals partits polítics ja parlen de violència i assetjaments intolerables que alteren l’ordre públic i desestabilitzen la imatge del país. Fins i tot alguns, en un intent de distanciar la PAH de la ciutadania, l’acusen de ‘filoetarra’. Tot això demostra un estat de tensió evident i cada vegada major entre interessos contraposats: l’instint de supervivència humà, representat per aquells que lluiten fins les últimes conseqüències per preservar el sostre contra aquells que defensen les seves estructures de poder que se situen anys llum de la realitat social. Qui té raó? La incògnita de l’equació es resol esbrinant quines accions d’una de les dues parts perjudica a més persones. Ben fàcil, no és ni de primer grau. Quan les institucions no responen amb suficient rapidesa, quan no s’observen intencions de canvi i quan, just al contrari, entorpeixen la voluntat popular amb repressió, detencions i atacs mediàtics, els moviments socials, com ara la PAH, s’han de carregar de tota la legitimitat social que sí tenen i assenyalar a aquells que estan allà ‘dalt’ fent impossible la vida digne de la gran majoria que tenen tot el dret a desenvolupar-se com a éssers pel sol fet de ser-ho. @MarcoSz4

És la notícia de cugat.cat

_____________________________________________________________________________________________________________

Les bones paraules i la mare que les va parir

Ignasi Bea

Un regidor demòcrata i tolerant em renya perquè, del twitter estant, faig un comentari que considera profundament inadequat: comento amb una amiga que un especulador, que a més a més d’especular té la poca vergonya d’escriure llibres on es vanagloria de la seva “feina” i explica com fer-ho, em sembla un autèntic capullo (poncella, en català).

Més enllà de si l’adjectivació és encertada o no (al meu entendre és d’una suavitat extrema tenint en compte el personatge) començo a tenir l’entrecuix ple de les lliçonetes, tons condescendents i crides a no faltar al respecte per part d’aquells que defensen el sistema existent i el perpetuen a diari. I aquest comportament no m’enerva pel fet que el regidor en qüestió formi part d’un partit – del qual no diré el nom- fundat per un ministre franquista, sinó perquè tal i com estan les coses, que es preocupin més per les formes que per la denúncia d’un especulador resulta d’un cinisme alarmant.

‘Una cosa és opinar i l’altra és insultar’, acostumen a dir. Per ells, les bones paraules són el més important. Pots retallar i arruïnar la vida als habitants del país que dius defensar, però si ho fas amb elegància i sintaxi immillorable, cap problema. Pots justificar aquest sistema criminal i dir que no hi ha cap alternativa a les polítiques neoliberals, però si ho fas amb un somriure d’orella a orella encara que saps que menteixes, no passa res. Reglamentàriament encorbatat i clenxinat, encara menys. Però és clar, si escridasses un diputat que no vol votar per acabar amb els desnonaments o encercles el Parlament que està a punt d’aprovar una condemna de mort per les classes populars, ets un intolerant. I quan els dius que perquè retallen en sanitat i educació en comptes de fer-ho en armament o casa reial, t’etziben un ‘demagògia!’ i es queden tan amples. Entranyable paraula, per cert, demagògia, que com ‘populisme’ empren a diari tertulians, totòlegs i polítics diversos sense tenir la més remota idea de què significa realment. Fins a cert punt és comprensible. Quan totes et ponen deu ser relativament fàcil estar tranquil i anar fent somriures pertot. Altres, però, que som demagogs i populistes de mena, tenim motius de sobres per no fer servir bones paraules. Perquè mentre hi ha miserables que es guanyen la vida especulant, el nostre entorn està ple de gent que ho passa malament per sobreviure i famílies que cada dia són expulsades de casa seva. Perquè hem seguit el relat que durant anys se’ns ha venut i hem estudiat carreres o mòduls i ara no tenim feina ni de casualitat i el conseller de torn ens diu que anem a fer cafès a Londres. Perquè mentre directors executius d’empreses que fan ERO són acomiadats amb indemnitzacions milionàries i vosaltres dissimuleu, no ens podem emancipar ni tenir un projecte de vida digna. Perquè l’atur, la precarietat i la incertesa, que per vosaltres són estadístiques o conseqüències d’una crisi passatgera, ens porten a la frustració i la desesperació. Que no tinguin els sants pebrots de, a sobre, demanar-nos bones paraules. IGNASI BEA és regidor de la CUP

Notícia publicada a cugat.cat

__________________________________________________________________

Patriotes

Albert Artigas, membre d’Arran Sant Cugat
 
Les retallades. D’ençà que Rodríguez Zapatero va anunciar el maig de 2010 els primers ajustos pressupostaris de la crisi, que no parem de parlar-ne. Ja siguin fetes a casa, a Madrid o bé de forma col·legiada entre Brussel·les i Berlín, els paquets de retalls socials a què hem estat sotmesos han estat tema recurrent de conversa els darrers tres anys. Les retallades afecten i preocupen enormement la immensa majoria de la població i per això en parlem. Per la immediatesa dels seus efectes, les retallades en sanitat, educació i les relacionades amb el pagament de pensions i sous de funcionaris han estat sense cap mena de dubte les principals protagonistes.Tot i que n’haguem parlat menys, igualment nefastes són les retallades que afecten des de l’any 2009 el sector de Recerca i Desenvolupament (R+D). Fa poc vaig llegir en una entrevista que les retallades en recerca podrien tirar per terra en determinats sectors el treball realitzat durant les últimes tres dècades i comprometre dramàticament el de les properes. Per no parlar de la quantitat de personal investigador acomiadat i la multitud d’estudiants llicenciats o graduats (i això em pot afectar personalment en un futur proper) que es veuen obligats a començar la seva carrera a l’estranger per l’absoluta manca d’expectatives.Mentrestant a casa nostra, els responsables d’enfonsar el país a curt, mitjà i també a llarg termini s’erigeixen com a patriotes salvadors i ens la van colant indignament embolcallats en la senyera. És ben cert que, com escrivia James Connolly l’any 1903, la idea que tenim d’allò patriòtic està directament relacionada amb els interessos de la classe dominant i els seus legisladors.Cal, per tant, transgredir aquesta idea i donar-hi la volta. Per a mi, patriotes són els membres de la PAH quan defensen els seus veïns de la policia. Ho són també la comunitat educativa, a Catalunya però també a Madrid, en lluita per l’educació pública i de qualitat. Patriotes són el personal rebel de tots els hospitals del país. I, per descomptat, són uns autèntics patriotes els avis i àvies a qui el feixisme els va prendre la joventut i els (falsos) demòcrates d’avui els roben el dret a envellir dignament. No ho són en cap cas els que envien el seu jovent més preparat a Londres a servir cafès mentre es venen miserablement el país a canvi de l’Eurovegas o el Barcelona Wolrd.Segueix @alarru a Twitter

___________________________________________________________________

Un cap de setmana alternatiu

Marco Simarro,  membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i militant d’Arran Sant Cugat.

Resulta que a Sant Cugat també tenim alternatives. A vegades passen una mica desapercebudes i en altres ocasions s’acumulen totes en un cap de setmana. És el cas del pròxim divendres, dissabte i diumenge on s’han ajuntat diverses activitats organitzades per alguns col·lectius de la ciutat.

Començant per aquest divendres 15, l’Esquerra Independentista local organitza una xerrada sobre diferents corrents feministes aprofitant l’entorn de la diada del 8 de Març, per tal d’aprofundir en la temàtica i oferir més eines de cara a entendre aquesta lluita ja que l’àmbit institucional acostuma a quedar-se molt curt. Serà al Casal Popular LaGuitza cap a les 19h i inclourà sopar i un petit concert.

Si saltem al dissabte ens toparem amb el festival que organitza Dissidència Sònica, el ‘Trona ’13’, que farà tremolar la plaça del Rei. Començarà a les 19h i tocaran fins a sis grups locals seguint la tònica reivindicativa del sindicat de músics que lluita per promoure els artistes de la ciutat i per aconseguir espais públics on poder assajar i tocar. I això no s’acaba! L’Hort del Migdia torna i ens convida aquest diumenge a les 12:30h a participar del projecte tot començant un cercavila a la Plaça d’Octavià. Un projecte que vol recuperar els espais en desús de la ciutat per reconvertir-los en llocs vius i d’utilitat social, en aquest cas, mitjançant un hort urbà. Els avalen l’autogestió i la seva experiència passada a l’hort del carrer Migdia. Així doncs, sembla que el proper cap de setmana promet. Us convido a tots a participar dels actes i gaudir del poble al carrer! @MarcoSz4

__________________________________________________________________

Sobre Botiflers d’avui dia

Marco Simarro, membre d’Arran i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Els premis Botifler de l’Any que engeguem des d’Arran Sant Cugat cada final de curs, tenen com a objectiu fer denúncia pública mitjançant la sàtira i la ironia, de fets esdevinguts al nostre poble. Nosaltres nominem i obrim una votació pública per fer partícip a la gent. Habitualment se’ns ha acusat de repetir vots i manipular els resultats però la veritat és que no ho trobem necessari ja que els candidats acostumen a donar la talla.

El Botifler d’enguany ve carregadet i ha generat crítiques i debats a més de posar a l’ordre del dia el tema estrella del moment: la Sala Hoboken. Considero que el fet de generar contradiccions i forçar explicacions en segons quins sectors és bo i compleix l’objectiu que buscàvem. Abans d’ahir el company de columna i amic Carles Mayol va escriure en referencia a Hoboken i al seu gerent, Pol Moragas. Dir que estic totalment d’acord amb els seus plantejaments i, veient la resposta que n’ha obtingut, es podria dir que ‘guanya el debat’ ja que en Pol no contesta gairebé cap qüestió posada sobre la taula. De fet tracta Hoboken com si estiguéssim parlant de qualsevol altre discoteca, com si no tingués ni història ni passat.

Fa uns dies, quan vam atorgar el premi, en Pol Moragas ens contestava mostrant-se molt preocupat perquè, segons ell, no sabem diferenciar el que és públic del que és privat, que les crítiques haurien d’anar dirigides cap a l’Ajuntament i no cap a la sala Hoboken. Doncs bé, sembla que costa molt que ens entenguin o, directament, no ho volen fer. Criticar la gestió d’Hoboken és criticar l’Ajuntament. No adrecem la crítica a la sala com a tal sinó al procés que l’ha creat. Sabem perfectament quina és la diferencia entre públic i privat i, és justament per això que estem tant emprenyats amb el tema. Sol públic, concurs gens transparent, adjudicació a un privat, zero bucs d’assaig, zero gestió ciutadana (ni tan sols municipal) i el resultat, una discoteca privada més que pretén (o al menys pretenia) passar com a sala de concerts. A banda de tot això que hem repetit un miler de vegades, també ens emprenya la poca capacitat per encaixar les crítiques per part dels primers implicats com l’equip de govern (CiU) i ara, del nou gerent. Potser si comencessin demanant perdó i reconeixent alguns errors, començaríem a entendre’ns una mica i podríem establir un nou punt de partida, però no sembla que sigui el cas. PD: He de dir que agraeixo molt aquest espai per poder donar la meva opinió però no entenc perquè la meva columna ha hagut de ser desplaçada en favor de la resposta d’en Pol Moragas d’ahir. Desconec els criteris de prioritat en cas d’interpel·lació directa però crec que l’ordre dels articles no s’hauria de veure alterat. PD: Aquesta columna ha estat lleugerament modificada perquè hagués hagut de sortir ahir però va prevaldre la resposta d’en Pol Moragas tot i no tenir un espai assignat com a columnista. No sé quins són els criteris de prioritats en aquest aspecte, però sent un mitjà públic crec que no s’hauria d’alterar l’ordre dels articles per molt que un d’ells sigui una interpel·lació directe a qualsevol individu. Segueix @MarcoSz4 al twitter

___________________________________________________________________________________________________________

Reincorporacions

Albert Artiga, membre d’ARRAN Sant Cugat
Fa gairebé dues setmanes que vaig aterrar definitivament a Sant Cugat després de gaudir de cinc mesos inoblidables estudiant fora. La tornada ha estat d’allò més agradable, però val a dir que m’he sentit una mica decebut. Després de diverses setmanes veient com surten a la llum nous casos de corrupció, esperava trobar-me el país en flames.Res més lluny de la realitat. En efecte, resulta que els qui retallen, privatitzen, reprimeixen i desnonen en nom d’aquesta vergonyosament autoassignada “austeritat” tenen la cara dura de fotre la mà a la caixa repetidament i sense escrúpols. Quan vaig arribar a Barcelona, però, vaig trobar-me el mobiliari urbà en sorprenent bon estat. I de barricades i contenidors cremant, ni rastre. No cal dir que Sant Cugat seguia sent la ciutat tranquil·la i acollidora que vaig deixar al setembre. Ara bé, he d’admetre que em va fer trempar de valent veure la quantitat de senyeres estelades que guarneixen els balcons de la ciutat. Això està molt bé. Tot i que la que presidia l’ajuntament fa uns dies no he arribat a veure-la. Segons m’han explicat, algú es va encarregar de despenjar-laabans que arribés. No es pot tenir tot…No tot han estat decepcions. La meva reincorporació a la vida santcugatenca va viure el seu clímax dissabte passat al matí quan dos centenars de joves (i alguns de no tan joves) vam omplir la plaça d’Octavià per exhibir, un any més, una espectacular ballada de les gitanes. L’exquisit pregó de Carnaval (al més pur estil “punk”) amb què ens va meravellar el gall del monestir i l’actuació brillant dels The Risas a la nit tampoc van estar gens malament. Fa goig ser de Sant Cugat en diades com aquesta. Matrícula d’honor per als organitzadors i organitzadores.En fi, poc a poc (creieu-me que costa) vaig aconseguint reubicar-me. I si la indignació generalitzada no ha acabat de cristal·litzar de forma clara, no passa res. A jutjar per la quantitat de mobilitzacions previstes per als propers dies, diria que només és qüestió de temps que tot plegat acabi col·lapsant. A l’agenda ja hi tinc apuntades unes quantes dates assenyalades: 14F, 16F, 17F, 23F i 28F. Per si de cas, jo ja vaig preparant el calçat esportiu. Alguna cosa em fa preveure corredisses de primer nivell pels carrers de Barcelona. Si decidiu apuntar-vos-hi també, sobretot aneu amb molt de compte. Per favor. Amb tanta mani, no fos cas que acabéssiu perdent un ull. O potser els dos. Segueix @alarru a Twitter
 __________________________________________________________________________________________________________

Taula d’habitatge, intencions i bona fe

Marco Simarro, membre d’Arran i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

A Sant Cugat, l’habitatge és excloent, de difícil accés i, en molts casos, classista. No calen grans indicis per arribar a aquesta conclusió, només veient les dades i el dia a dia del municipi es demostra. Vivim a una ciutat amb una de les mitjanes de lloguer més altes de l’Estat Espanyol i, en part a conseqüència d’això, la setmana passada es va crear la Taula d’Habitatge per intentar fer front a aquest problema, que és més aviat estructural del propi model de creixement urbanístic, és intencionat.

En aquest sentit s’haurà de posar molta voluntat per poder tenir una oferta real d’habitatge en règim de lloguer social i aconseguir, a mitjà termini, aquest canvi cap a una ciutat més preocupada per cobrir el dret a l’habitatge de tots els seus ciutadans. El que passa és que ja ens coneixem i això és una aposta de màxims. Ja veurem com hi podem incidir des de la PAH per tal de transformar les intencions en realitat.

Un altre aspecte a destacar és el famós 7% de pisos destinats a ’emergència social’ de PROMUSA, al qual sempre es remetia en Raül Grangé en resposta a les nostres intervencions. Aquesta borsa de pisos no resol cap dels nostres casos, ja que són pisos destinats a allotjar famílies afectades per emergències puntuals com podrien ser un incendi, una inundació o casos de violència de gènere. Per què ens responia això? Per marejar la perdiu i evadir una resposta pública concreta en un ple, per exemple. Està clar, i així es va dir a la Taula d’Habitatge, que cal ampliar el percentatge de pisos i els criteris d’accés, fins aquí les intencions, veurem com responen els fets. Sobre intencions i bona fe hauré de mencionar a CatalunyaCaixa, però no pas per congratular-los, ans al contrari. Les seves intencions i bona fe van fer tant acte de presència com el seu representant a la Taula, que no va venir. Evidentment estaven convidats i així m’ho van confirmar, però no van aparèixer i no crec que sigui per no poder designar-hi a un delegat. El banc amb més casos a la PAH local no es va dignar a presentar-se ni a donar la cara, sent perfectament conscient dels drames familiars que genera amb la gestió de les hipoteques. Ens tornarem a reunir d’aquí a tres mesos i personalment opino que són tempos massa dilatats. Com vam expressar, volem solucions i les volem ja, volem veure un compromís real per part de l’Ajuntament. Estarem a l’aguait i seguirem amb la nostra línia de treball que tan bons resultats ens ha donat fins ara. Segueix @MarcoSz4 al twitter

__________________________________________________________________________________________________________

¡Ya tenemos presidente!

Marco Simarro, membre d’Arran i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Dissabte passat es va celebrar al parc de Ramon Barnils un acte del Movimiento Alianza País en suport de l’actual president de l’Equador, Rafael Correa, de cara a les properes eleccions del 17 de febrer. Correa es presenta a la reelecció i seria molt positiva la seva victòria per continuar un projecte polític que ha portat molts avenços socials i s’ha constituït com un front més d’oposició al neoliberalisme global.

A la dècada dels noranta, l’Equador va passar per un procés gairebé idèntic al que estem vivint ara a l’Estat Espanyol i a la resta de països a la cua de la Unió Europea. Correa el definia en part com ‘l’acció conjunta de banquers insaciables, polítics corruptes i governs cegament obedients a les receptes liberals del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial’ en una conferència a la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla. Estaríem parlant de dos casos pràcticament iguals que tindrien més d’una solució possible i, és en aquest punt, on trobarem les diferències.

Mentre que aquí optem per la suposada ‘via única i necessària’ que imposa la lògica financera del FMI prioritzant el pagament del deute per sobre de tot (amb les conseqüents retallades en la despesa pública, privatitzacions i més endeutament) l’Equador va prendre un rumb ben diferent. Com explica el propi Correa: ‘Des que vam deixar el FMI i el BM estem millor que mai’. Quan va arribar a la presidència al 2007 va actuar immediatament per tal d’eliminar l’hegemonia del seu banc central, va reestructurar el deute mitjançant una auditoria pública per desfer-se del ‘deute il·legítim’ i de la pressió del FMI i, fins i tot va expulsar de Quito la missió del Banc Mundial. A més d’això, i per la part que em toca com a membre de la PAH local, voldria afegir que ha impulsat una mesura que evita que el deute hipotecari dels equatorians que decideixen retornar al seu país els hi suposi una càrrega. És a dir, mentre que els nostres governs, tant autonòmics com estatals, no apliquen solucions de pes contra el drama hipotecari, hi ha indrets al món on els governants sí es preocupen pels seus homòlegs. I no voldria acabar sense fer un petit paral·lelisme que té a veure amb la personalitat del candidat. Em recorda molt a l’article que va escriure en Xavier Bosch sobre en David Fernàndez. Rafael Correa parla clar i amb to seré, convençut del que pensa, no li cal enredar-se amb les formes perquè és coherent en el discurs i així ho demostra entrevista rere entrevista. Així doncs, en aquests temps que corren, és quan necessitem fronts d’oposició a aquest capitalisme senil i a Llatinoamèrica en tenim alguns exemples. Des d’aquí, el meu suport a la Revolución Ciudadana!

Segueix @MarcoSz4 al twitter

_____________________________________________________________________________________________________________

Les coses bones

sobre el pròxim botifler de l’any

Albert Artigas, membre d’Arran Sant Cugat d’ERASMUS a Dublín. Publicat al Tot Sant Cugat
Les coses bones, les que tenen èxit i funcionen, cal mantenir-les. Això ho saben molt bé els meus companys i companyes d’Arran Sant Cugat, que aquests dies estan preparant la sisena edició del premi Botifler de l’Any

Pels que no sàpiguen de què parlo, el premi Botifler de l’Any és el certamen anual que, en clau de sàtira i denúncia, organitzava l’Assemblea de Joves de Sant Cugat (AJSC) per “premiar” aquelles personalitats o institucions que havien protagonitzat episodis desafortunats a la ciutat durant l’any. L’AJSC triava els nominats i per votació popular a través d’Internet s’escollia el guanyador del premi. L’assemblea es va dissoldre el passat juliol per donar lloc al nucli santcugatenc d’Arran, però els seus membres han decidit molt sàviament mantenir el seu peculiar guardó.

Enguany sóc fora. Això vol dir que per primera vegada no he participat en l’elecció dels candidats. De fet, he d’admetre que a hores d’ara encara no en sé el nom. Ara bé, trobo que el 2012 ens ha deixat prou pistes com per fer unes quantes suposicions i, amb una mica de sort, endevinar per on aniran els trets.

El 2012 ha estat novament any de crisi, atur i precarietat. Però sobretot ha estat l’any en què ens hem assabentat que a la ciutat-balneari del luxe i la ostentació també hi ha persones desnonades. Per sort també ha estat un any de mobilitzacions. Les dues darreres vagues generals i el naixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ho posen de manifest. Que no us estranyi si algun banc o caixa figura entre els candidats…

Aquest 2012 també hem vist néixer la històricament reivindicada sala de concerts. Com de costum, però, l’Ajuntament ha tornat a estafar joves i músics i el que havia de ser un espai d’assaig i exhibició del talent local, ha acabat convertint-se en una discoteca més per a la ciutat. Aquest cop, però, la trobem situada en una nau municipal. Alguna cosa em fa pensar que els amics de Dissidència Sònica es moren per poder votar la sala Hoboken com a botifler d’enguany…

Per acabar, no vull oblidar-me dels quatre regidors del Partit Popular (PP) del nostre consistori. L’any passat ja van endur-se el premi Botifler de Consolació i el 2012 han seguit fent mèrits per endur-se el premi principal. He d’admetre que em faria certa il·lusió que el guanyessin. Però si no ho fan, tampoc seria una gran decepció. A jutjar per les perles que deixa anar pel Twitter Ignacio Fuentes, president santcugatenc de les Nuevas Generaciones, diria que tenim PP per unes quantes edicions… Segueix @alarru a Twitter

___________________________________________________________________ 

 

La indiferència és el pes mort de la història

sobre l’any nou i els propòsits per combatre això que n’hi duen crisi

Marco Simarro, membre d’Arran i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), publicat al cugat.cat

‘La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera’. Millor encara: ‘La indiferència deixa promulgar les lleis que després només la revolta podrà abrogar, deixa arribar al poder als homes que després només un motí podrà enderrocar’. Són paraules que Gramsci va escriure el febrer de 1917 però que es transformen en llei i norma d’un temps ençà.

Comencem un altre any, el sisè, de catarsi, de regeneració d’un sistema que necessita passar per sobre de llibertats, drets, serveis i benestar per tal de poder-se rearticular i subsistir. Tot sota una inexplicable lògica d’extrema necessitat. Com si de lleis naturals inqüestionables es tractés, la capacitat cognitiva de la societat en general es doblega i ho admet. I no només això, si no que interioritza la falsa responsabilitat que suposa el sacrifici d’ajustar-se el cinturó i no queixar-se, entenen que això últim és cosa d’inconscients, d’infantils utòpics, evitant així adquirir un deure com a individu envers la societat, el deure de voler a tothom políticament actiu.

I es que ja és 2013 i sembla que tot seguirà empitjorant amb aquella incertesa que estremeix, aquell no saber quan tocarem fons. Però hem de ser capaços d’entendre que la voluntat està en les nostres mans, tots i cadascú de nosaltres tenim la capacitat per fer tombar l’hegemonia ideològica actual i fer prevaldre les alternatives i l’esperança de transformar aquest sense sentit.

Per què no té sentit respectar i sotmetre’s a la llei quan aquesta ja no és socialment legítima. Per què no té sentit admetre una justícia que captura preventivament els individus per ideologia mentre indulta autèntics delinqüents, els financers. Per què no té sentit seguir sent titelles presoneres de discursos manipuladors bombardejats des dels altaveus de la premsa. Per què no pot tenir sentit que l’ésser humà com a ens racional admeti desigualtats flagrants entre la col·lectivitat i el domini d’uns sobre els altres.

Així que, de cara als propòsits pel nou any, torno a Gramsci: ‘Instruim-nos, perquè necessitarem tota la intel·ligència; emocionem-nos, perquè necessitarem tot l’entusiasme; organitzem-nos perquè necessitarem tota la força’.

Segueix @MarcoSz4 al twitter

___________________________________________________________________ 

“Not the Church, not the State”

Sobre el dret a l’avortament

Albert Artigas, membre d’Arran d’erasmus a Dublin. Publicat al Tot SantCugat. Albert Artigas, membre d'ARRAN Sant Cugat

Savita Halappanavar va morir a causa d’una septicèmia a l’hospital universitari de la ciutat irlandesa de Galway després que la seva família sol·licités un avortament per intentar salvar la seva vida. La resposta dels metges: Irlanda és un país catòlic i mentre el cor del fetus bategui l’embaràs no es pot interrompre.

El cas de Savita, dentista de 31 anys d’origen hindú, ha reobert a Irlanda el debat sobre el dret de les dones a l’avortament. Desenes de manifestacions convocades per partits de l’esquerra irlandesa i moviments feministes com ara Choice Ireland es van succeir a les principals ciutats del país. A Dublín, per exemple, al voltant de vint mil persones vam sortir al carrer clamant pel dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. I és que per increïble que sembli en ple segle XXI, a Irlanda l’avortament no està regulat en cap cas.
Tot plegat em va dur a plantejar-me diverses qüestions. Primer de tot: és que les dones irlandeses no avorten? La resposta és senzilla. És clar que ho fan, però només aquelles que es poden permetre viatjar a Londres per sotmetre-s’hi. La segona: Què hagués passat si una dona occidental hagués mort a l’Índia en circumstàncies similars? Molt fàcil també. No cal dir que haguéssim posat el crit al cel, indignats pel retard cultural que pateixen els països del tercer món. Doncs en aquest cas el retard cultural el tenim a tocar de casa. I és el d’una classe política i uns bisbes criminals que mantenen una situació més pròpia de l’edat mitjana que qualsevol altra cosa. Em costa entendre amb quina facilitat la Unió Europea intervé en determinats aspectes de l’economia i la política, mentre ignora aquesta situació vergonyosa en un dels seus estats membres. En fi…El cas irlandès és tan indignant com increïble, però no és tan llunyà com podria semblar en un principi. La contrareforma de l’avortament que planteja el Partit Popular va en una direcció alarmantment similar. I sinó pregunteu quina opinió li mereix el dret a l’avortament a Bruno Salvador o a qualsevol dels quatre regidors del PP del nostre consistori.Combatre l’ofensiva ultraconservadora ha de ser una absoluta prioritat. A Irlanda, als Països Catalans i allà on sigui. Cal defensar amb ungles i dents el dret a l’avortament lliure i gratuït. Com diem aquí a Dublín: Not the Church, not the State, women must decide their fate!
Segueix @alarru a twitter
______________________________________________________________________________________________________

“Solidaritat Nadalenca”

Sobre la caritat

Marco Simarro, membre d’Arran i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), publicat al Cugat.cat

S’apropa el Nadal i és època de fer aflorar aquells ànims i intencions que han quedat aplacats per un altre any d’estafa social, és època de compartir i ser solidaris. I així és com sorgeixen moltes iniciatives, des de la societat civil, que busquen recursos per donar als més desfavorits.

És una acció lloable i que genera companyonia a més de teixir noves relacions humanes mogudes pel ‘gen solidari’. Però analitzant els fets amb més perspectiva em sorgeixen contradiccions. Dubto que es pretengui acabar amb la fam o la pobresa al món amb algunes recaptacions anuals, amb lo qual, l’objectiu de tal gest és pal·liatiu. Així doncs veig necessari preguntar-se on està l’arrel del problema, quines són les seves causes estructurals per les quals existeix i poder portar la solidaritat més enllà de l’atenuant. És a dir, la gran majoria d’aquestes accions que parteixen des d’ONGs o iniciatives ciutadanes, no qüestionen en cap moment la perversitat d’un sistema que admet la pobresa per ésser funcional i, bàsicament, dediquen els seus esforços en cercar recursos que n’atenuïn les conseqüències. No es fa èmfasi en denunciar el model econòmic ni els seus braços executors, financers i polítics. En certa manera, ajuden a que el capitalisme es legitimi i li donen un cop de mà reduint l’agressivitat que el caracteritza.

Com deia al principi, és una feina molt lloable i, doncs, què passaria si les ONGs o aquestes iniciatives no existissin? Les contradiccions socials es veurien més evidenciades? El model es tornaria més insostenible i es precipitaria al col·lapse més aviat? Solidaritat sí, però amb crítica anticapitalista afegida.

Segueix @MarcoSz4 a twiter

_____________________________________________________________________________________________________

Roda de premsa  – Notícia al Tot SantCugat

Arran demana el vot per la CUP per les pròximes eleccions

El grup juvenil assegura que la formació independentista inclou els joves com a part del seu projecte polític.

La secció local d’Arran ha demanat el vot per la CUP de cara a les eleccions del 25 de novembre. El grup fa aquesta petició davant els efectes que està tenint la crisi a Catalunya, que s’ha traduït a 1,3 milions d’aturats, 80.000 desnonaments i alts nivells d’atur juvenil, entre d’altres. Des d’Arran s’ha assegurat que la CUP representa una “oportunitat” i la proposta “més justa pels catalans”.Les dues membres d’Arran Gemma Tomàs i Laia Baró, ho han explicat aquest divendres des de La Guitza. Tomàs ha llegit un manifest en el que el grup juvenil dóna tot el suport a la CUP i ha carregat contra CiU per no ajudar als joves. En aquest sentit han indicat que l’augment de les taxes universitàries, la reforma laboral i la protecció de bancs i caixes no ajuda a aquest col·lectiu i el deixa desprotegit.A més, i tot i compartir la mateixa línia política i ideològica amb la CUP, des d’Arran han assegurat que no quedaran absorbits per la formació independentista en un futur, ja que una vegada els membres finalitzen la seva militància amb Arran, poden continuar militant a la CUP o en altres grups de l’esquerra independentista.
Firma la notícia M. Sagalés
______________________________________________________________________________________________________

Vam Participar de l’organització de la vaga 14-N a través del comitè local

A la manifestació unitària van particpar-hi més de 1000 persones

La concentració davant l’ajuntament va acabar amb una marxa que va recórrer el centre de la ciutat.

Més de 1.000 santcugatencs van sortir al carrer al migdia en l’acte central de suport a la vaga general convocat davant l’ajuntament. A partir de les 12.00 h, poc a poc la plaça de la Vila es va anar omplint de ciutadans, sindicalistes i membres dels partits polítics d’esquerres percriticar les reformes, les retallades i els ajustos que han motivat la vaga general d’aquest dimecres.Es van sentir crits contra CiU, contra el PP, es van cantar cançons com l’”Estaca” de Lluís Llach i el membre d’ICV Jordi Casas va llegir un manifest on s’exposaven les raons per les quals, segons els convocants, s’havia d’estar al costat dels manifestants en un dia com ahir. Així, es recordava que per primer cop tot el sud d’Europa s’havia mobilitzatpel problema comú que representa la política d’austeritat que encomana diversos països de la Unió. Acte seguit, va començar una manifestació que començava a la rambla del Celler i continuava passant per l’estació fins al Monestir. A la pancarta, feta pel comitè local de la vaga i portada per representants locals de l’esquerra independentista, es podia llegir l’enuig per “les agressions a la classe treballadora que han estat el motiu principal de la protesta”. Conforme anaven avançant els manifestants alguns comerços baixaven les persianes per prevenir incidents o discussions.Es van cridar consignes contra la banca i es van enganxar adhesius a diverses entitats bancàries del carrer de Francesc Moragas i l’avinguda de Rius i Taulet. “Que la crisi la paguin els bancs i els rics” va ser un dels lemes més repetits. La marxa, que va acabar a la plaça d’Octavià, va estar nodrida amb un bon nombre de membres dels sindicats CCOO, UGT i de les seccions locals del PSC, ICV, CUP i ERC. Davant el Monestir, el membre de La Guitza Xavier Perales va entonar el manifest del comitè local de vaga i es va dissoldre la marxa.Tant la concentració com la manifestació es van dur a terme amb un caire festiu i sense que hi hagués cap incidència destacable. La policia va xifrar a la baixa el suport a la vaga a Sant Cugat. Segons ells, van ser 150 els assistents a la concentració i 400 els manifestants pels carrers de la ciutat.
Notícia apareguda al Tot SantCugat, per JR Armadàs
_______________________________________________________________________________________________________
Albert Artigas membre d’ARRAN Sant Cugat escriu la seva opinió al Tot Sant Cugat; 26 Juliol del 2012

“Més i millor”

Dimecres que ve farà un mes del naixement d’ARRAN, la nova organització juvenil de l’Esquerra Independentista que resulta de la fusió entre els Maulets, la CAJEI i diversos col·lectius juvenils d’àmbit local

Així doncs, l’Assemblea de Joves de Sant Cugat (integrada a la CAJEI) desapareix aquest estiu i els seus membres passem a formar part d’aquest nou i ambiciós projecte. Aquest mes aprofito l’espai que em cedeixen els companys i companyes del TOT Sant Cugat per presentar-vos-el.

ARRAN, amb presència a 36 comarques i més de 600 militants, som l’organització juvenil independentista amb més implantació arreu del territori dels Països Catalans. Naixem amb l’ambició de donar resposta de forma radical als problemes que patim com a persones joves, catalanes i treballadores que vivim en un sistema de dominació capitalista i patriarcal. Per això ens definim de manera clara i fugim d’ambigüitats: som independentistes, socialistes i feministes. Formem part de l’Esquerra Independentista i ens reivindiquem com la seva organització juvenil.

Els membres d’ARRAN Sant Cugat recollim el bagatge de quasi 20 anys de lluita juvenil independentista a la ciutat. Encarem aquest nou projecte amb el compromís de traslladar al jovent santcugatenc cadascuna de les nostres lluites. Serem presents en la lluita contra les retallades, els desnonaments o les reformes de la dreta. Ho farem des d’una òptica juvenil, amb la contundència que històricament ens ha caracteritzat i treballant colze a colze amb totes aquelles entitats locals que comparteixen els nostres objectius.

En definitiva, tot projecte té el seu final, i aquest mes de juliol ens toca acomiadar-nos de l’Assemblea de Joves. Ho fem després de nou anys de feina ben feta i en el millor dels escenaris imaginables: formant part d’una nova organització cohesionada i renovada. I per sobre de tot, convençuts que ARRAN ha de ser l’eina que, a partir d’ara, ens permeti fer més i millor. El combat maulet i la lluita de la CAJEI, lluny de desaparèixer, tenen corda per a molts anys a Sant Cugat amb ARRAN.

Ens trobem als carrers! Segueix @alarru a twitter

_______________________________________________________________________________________________________

Arran Sant Cugat neix per capitanejar la lluita juvenil

per la independència

L’Assemblea de Joves de Sant Cugat (AJSC) es dissol per donar pas a una nova organització juvenil, Arran Sant Cugat. L’entitat és fruit de la fusió de Maulets amb la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), on fins ara s’aplegava l’AJSC. La nova organització juvenil, que s’ha presentat aquest dimarts al Terra Dolça, promet seguir la lluita per la independència a la nostra ciutat i es fixa com a objectius prioritaris donar-se a conèixer entre els joves santcugatencs.

Sota el lema ‘El jovent unit per una terra lliure! Hem nascut per vèncer’ ha sorgit Arran, una entitat que pretén agrupar els joves que aposten per la independència dels Països Catalans amb l’objectiu de donar més força i cohesió al moviment. L’entitat substituirà l’AJSC a Sant Cugat però assegura que mantindrà la seva aposta pel socialisme i la ‘lluita contra les retallades, els desnonaments i les reformes de la dreta’. El membre d’Arran Sant Cugat, Jordi Malet, ha destacat el gran bagatge de l’AJSC i Maulets a la ciutat.

La presentació d'ARRAN Sant Cugat s'ha fet al Terra Dolça

Actualment l’organització compta amb prop de 15 militants i es posa com a objectiu a curt termini donar-se a conèixer entre els joves de la ciutat. En aquest sentit, l’organització juvenil ha anunciat que engegarà una campanya de presentació i muntarà una festa juvenil cap a l’octubre. Malet també ha tingut un record per la ja dissolta AJSC i n’ha destacat el seu compromís durant els seus 9 anys de vida.Aquest cap de setmana a Capellades s’ha celebrat una assemblea on s’ha formalitzat la fusió entre la CAJEI i Maulets. Sobre aquest procés, els impulsors d’Arran han comentat que es tracta d’una ‘necessitat que aportarà cohesió’.
Notícia publicada al cugat.cat publicada el 3 de Juliol de 2012. Redactada per Mikel Vilalta 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s